somnis que es fan somni

Caminem carrer avall per l'empedrat. Llisquem sota la nit. Nit fonda, serena, blau fosc. Les passes no ens fan cap fressa. Anem descalços i el terra és sec. Pensar que potser ha plogut i que follem damunt d'un terra moll i ple de fulles d'uns plataners que no veiem és foll, no és una bona hipòtesi. I jo a l'hivern no duc mai espardenyes i ell, a ell no l'hi veig, amb espardenyes. Tampoc som sords, perquè hem estat parlant i bé ens sentíem. Somiem. O jo somio. Ell no ho sé, jo no sé on és, no sé si hi és, de veritat, en aquest somni. L'entranya em diu que tot va bé.

En un punt de la baixada, a mig revolt obert cap a l'esquerra, segueixo d'esma cap avall com si volgués arribar al parc que hi ha al davant. Ell m'agafa la mà. M'estira la punta dels dits i no m'ha dit atura't, que és aquí, no s'ha parat en sec per fer-me veure amb el seu aire de xiprer que hem arribat. Em pren, sense solemnitats, i jo l'hi entenc el gest, el to i la veu que ara no parla. M'estira, suau, sota la llinda de la porta, oberta, i m'arrossega endins cap al pati de la casa. Em deixo arrossegar. El pit m'esclata.

Seiem l'un al davant de l'altre. Ell, amb la paret que li guarda l'esquena. Jo tinc una taula a la dreta, hi poso el colze. Aquest gest sempre m'ha donat seguretat. La taula, i jo recolzant-m'hi. Parlem, riem. Els ulls es busquen, es troben, es miren, s'aclimaten els uns al somriure dels altres i tot va bé. Ens diem trivialitats que no recordo, perquè somiem i als somnis, ja se sap, no hi passa ben bé res però tot hi passa.

Em desvetllo, amarat de pena al tors. Els ulls em ploren de neguit i de felicitat. Per fi ens hem pogut veure, ens hem trobat, hem parlat, hem rigut. I era un coi de somni, una realitat només meva, però real com la mateixa vida. Perquè hi ha somnis que un dia se'ns tornen realitat i somnis que un dia se'ns fan somni. 

Juliol silenci

Juliol de l'any 18. Potser va ser llavors, aquella nit d'estiu, d'insomni, de silenci i de calor. Havien dit de veure's perquè a ell li anava bé. Això potser ja era un error. L'endemà havia de matinar i trobar-se a casa d'ella li era pràctic. Van sopar acompanyats, van acomiadar la companyia i van ficar-se al llit, cansats. Un gest absurd, incontinent, fregava el límit del consens i alguna cosa s'estripava. Hi ha sempre una línia, però no sempre la trobem. Sense entendre-ho prou bé encara, però aquell moment segurament va ser el principi del declivi o de vés a saber què. Llavors, silenci. Silenci a casa, al pit, un nus al coll, i a l'estómac més silenci. I a fora, xerrera. Aquella nit hauria après urdú si hagués estat pendent de la conversa interminable de l'àvia dels queviures de la planta baixa, que s'explicava vida i miracles amb un padrí que seia al sol matiner d'Islamabad prenent un tè amb la vista perduda a les muntanyes del nord. Juliol de xerrera, juliol silenci.

L'endemà, més silenci. I una trucada idiota que, volent ser reparadora, ho empitjorava tot. I més silenci. I al cap d'uns dies ella li demanava temps.

Al cap del temps, que ell mirava d'escurçar per la perplexitat i el desconcert, i de més d'una conversa circular que no portava enlloc, quedaven que ja estava. Van trobar-se per dir-se adéu però la pell encara els reclamava. Van abraçar-se, i l'abraçada va allargar-se i va canviar de codi a mig missatge per atravessar la línia fina que separa el món oxigenat de la raresa ambiental. I entraven sense ser-ne ben conscients en temps afegit, en una mena de pròrroga imprecisa on les normes ja no es fixaven, sinó que podien collir-se pel camí. S'obrien tots els dubtes. L'espai que queda entre l'acord, la improvisació, la confiança i el desencís és feble, és mínim i ofega, com l'aire prim d'un cim glaçat.

L'any que els quedava havia de transcórrer més ple de dubtes que de certeses, més buit d'encerts que d'entrebancs. Fins al següent juliol silenci. Podria haver estat fàcil però no ho era. O no, ja no podia ser senzill. Potser perquè en temps afegit ja no s'hi val anar amb mitges tintes, ja no hi ha grisos, no hi ha colors. O és blanc o és negre. T'estimo o no. I tot i així, estimar-se, que acostuma a poder amb tot, que mou les muntanyes més altes que la vista atrapa des del tè d'Islamabad, que ens fa agafar el telèfon i trucar al passat que volem per futur, tampoc és una pòlissa a tot risc, sempre hi ha alguna cosa, algun motiu, una paraula, un fet, un pensament, un record, un oblit. En ocasions, de fet, estimar no és garantia de res.

Islamabad (http://indupm.iaeste.es/pakistan-2018/)

Sort que tu hi eres

Pare, he tingut un somni horrible. O no del tot, sort que tu hi eres.

Es presentava a casa el cap de l’oficina, que als seus quasi seixanta havia tingut la primera criatura. Una nena dolça i innocent de cara amable i tota ella aliena a l'estultícia de son pare. Entrava a casa fet un remolí d’afecte, mai no l’havia vist així. Entrava i anava directe a buscar la galta de la mare, de cop estranyament malalta, i la besava. Primer he pensat que ho feia com a reconeixement, com a gest de solidaritat. Els dos han quedat vidus fa poc temps i, clar, això uneix potser també a través de la distància insalvable que hi pot haver entre dues maneres tan diferents de mirar el món. Ja saps que la mare és tota amor i es dóna tota als altres, perquè se sent en deute constantment. El vell pare novell és tot crèdit i tots hem sentit algun cop com des del podi del poder immerescut ens perdonava la vida i ens feia el favor de mantenir-nos vius. Però no, l'efecte en remolí continuava i ell es movia pel menjador de casa com si ho hagués fet tota la vida. Els peus encara no els havia enfilat damunt la taula, però si començava així, no trigaria a fer-ho.

Sense demanar permís, i sense que els altres ens n’adonéssim, ell clavava la trona de viatge a sobre una cadira. La petita somreia en braços del seu pare, bavós, cofoi i convertit de cop en un campió de les cures que mai havia volgut i de les que sempre havia renegat. Trobava els meus germans, i alternava mans i petons altra vegada. Però llavors apareixies tu. Després de quatre anys de no ser-hi, de quatre anys d'absència permanent, després d'un temps tan llarg de voler abraçar-te i no poder, apareixies tu. I aquell beneit se t'atansava, ja no recordo si encara amb la nena al coll, i et besava com Judes ho féu amb Jesús al peu de l'olivera. Avançava, amb la lentitud mesurada de les escenes importants i amb tota la intenció, buscant el teu costat esquerre ben afaitat, segurament perquè així jo, des de la cuina, pogués veure com et clavava el dard més dolç de la traïció. A qui volia vendre't, em pregunto. De qui volia separar-te? El pare postís, campió novell, que mai ha estat ni de bon tros cap referent allà on ha pogut ser-ho, que mai ha demostrat cap mena d'empatia pels seus vassalls, cap mena de consideració pels seus treballadors, aquest nou pare sortit del no-res ara volia esborrar-te del meu record i del meu somni com un cabdill que vingués a establir un ordre nou després de totes les batalles. 

Però és clar, topava amb tu. Amb la teva calma i amb el teu silenci, amb la teva inexpressió assajada del moment, amb el teu aplom que potser la teva absència ha abacat magnificant. Però resisties, com un roc, sense cap gest amable pel conqueridor que havia entrat a casa sense trucar a la porta, perquè li havíem ben obert, com féu Jesús amb Judes tot fent-li confiança malgrat saber-ne les males intencions. I sort que hi eres tu, pare, per plantar cara a la misèria desbocada i poc dissimulada dels qui saben que no els cal dissimular, perquè pensen que tot ho poden. Sort que hi eres tu per traçar la línia que mai, ni de conya, podran atravessar els indesitjables. Perquè ens robaran un bes, però mai ens prendran la dignitat.

El bes de Judes. Anònim del s. XII.

Només per saber de tu

Pensava escriure't. Només per saber de tu.
Pensava dir-te que vaig fent. Pensava si dir-t'ho. Hi ha cops que el que diem no ens pesa tant com els silencis que guardem a les butxaques foradades per on se'ns escola el poc fred d'aquesta tardor tan primavera. Em sembla que ho entens i te'n fas còmplice. O m'ho imagino, tan se val.
El cert és que vaig fent, amb més o menys fortuna, però el cap jo no puc apartar-lo dels seus pensaments. I ell et pensa. I te'm du aquí davant i parlem, i ens tenim. Som carn, hi som. Perquè sí. Perquè no hi ha mai millor motiu que el perquè sí.
Pensava escriure't, i no per agradar-te. Escriure't no perquè et fessin contenta les meves paraules. Escriure't no per arrencar-te algun somriure. Només per saber de tu. Només per sentir-te la veu que em cantava aquelles cançons meves. Però m'has escrit tu.
Jo pensava escriure't només per saber de tu.

De la tendresa i del desig

No sé si en sabem prou ni gaire res, de la tendresa. Més aviat no. Són tantes les tendreses i tantes són les pells que han de poder patir-les, que no se'n pot aventurar una hipòtesi seriosa sense córrer el risc de caure en el ridícul més flagrant, en el perill de posar límits al que no en té ni ha de tenir-ne. La tendresa és coratge, és feblesa? Qui sap.

No sé si en sabem massa del desig. Deu ser que és el desig que ens té a nosaltres, i no pas al revés, com ens pensàvem. Un dia fem la prova i ens diem no vull desitjar més, ja no desitjaré, m'he endut prou desenganys, aquí ho deixo, s'ha acabat. I és tot en va. Ens forada de bell nou i com un llamp un nou desfici i som un altre cop a dins la gola de mil llops.
 
I ens retrobem en la tempesta que, ben mirat, potser sempre ens ha fet de mare. Hi som sense saber com hi hem entrat, ni com en sortirem. Ni si en sortirem, ni si de fet voldrem sortir-ne. S'hi viu prou bé, al mig dels llamps i trons del cor. El cap ens acostuma a dir que no, que vol fugir-ne, però ja sabem que ens hi sabem i ens hi reconeixem com en el més dolç dels refugis, com en el més fosc dels nostres racons íntims. I ens deixem dur.

I tot trontolla

Hi ha dies que són mel, just quan comencen. Per la calma, per la llum que es redibuixa dins la nit. O per la veu que ens ha dut fins al llit la nit passada. Perquè hi ha llums i veus que, sense saber com, se'ns han ficat a dins com una pluja fina que ens entrés fins a l'estómac. I ens ressonen dins el pit i dins el cap i a les entranyes, i tot trontolla i creiem que ho farem trontollar tot. Hi ha dies que, petits encara, comencen i ho són tot, i vénen carregats amb tota l'energia que ens caldrà. Hi ha dies que, sense entendre per què, ens vénen més de gust que l'anterior i volem assaborir-los, espréme'ls com la llima perquè ja els endevinem aquella dolçor amarga, que emprenya i neguiteja, però endolceix. Hi ha dies que fa temps que els esperàvem.

L'endemà

L'endemà d'aquella vegada vaig anar a buscar uns regals. Era molt a principis d'any i vaig passejar-me per uns magatzems gegants de mobles i coses, de sofàs i llits i coses, d'il·lusions i coses i més coses. Mentre triava i remenava els objectes que més tard ompliria de sentit per fer-los regalables, de cua d'ull pensava el meu futur. El pis que encara no tenia. I em vaig trobar una amiga. Comuna. La Maria, que és un tros de pa. Amb la Maria un cop vam amagar unes vísceres de porc a dins del bosc, de nit, perquè la colla del casal les trobés mentre jugava. I ens vam imaginar que l'olor de la carn morta faria de crida a les altres bèsties i acabaríem devorats. Aquell matí de gener va quedar tocada, Ii vaig abocar tot en cinc minuts, i em preguntava si allò ja era definitiu. Perquè hi ha bellíssimes persones, la Maria n'és una, que et pregunten si aquella decisió, que has pres després dels silencis, dels buits, del temps i les carícies perduts, de la soledat invisible, de la tristesa inexplicable, de tant plorar quan no et veia ningú, és ja definitiva.

L'endemà de la primera carregada als magatzems, quan ja m'havien encomanat la vigilància diària del Munt i Montserrat des de la nova posició, em va trucar el Tomàs. Ell és una bèstia de les emocions humanes i del coaching, un savi del que ens passa pel barret, una persona amable i coincisa, empàtica i atenta. Em deia que potser l'hòstia de la mort del pare, per més anunciada que hagués estat, m'ho havia fet trontollar tot, que aquestes coses passen i que potser més endavant ho podria veure diferent. El Tomàs em parlava i jo me l'escoltava dret mentre esperava, de nou als magatzems, el meu germà i la seva moto carbassa. Aquella tarda havíem d'endur-nos la llitera cap al pis i muntar-la. Se'ns hi va escapar un caragol d'aquells menuts, a dins dels tubs de l'estructura. Sort del Cesc, que és un manetes com el pare i va enginyar un sistema per recuperar-lo, ja no recordo com.

L'endemà de la segona carregada va venir la tercera. Sense descomptes per client reincident. M'hi va acompanyar la mare. A casa som d'aquesta mena de manera. No totes, però moltes de les coses importants les fem acompanyats. Vam provar alguns matalassos. La imatge. Ella, vídua de feia poc. Jo, separat des de feia menys encara. La mare no dormiria mai més amb qui s'havia estimat tota la vida. Jo no volia dormir més acompanyat com fins llavors. I ens estiràvem junts als llits per calibrar el gruix, la duresa i la textura de les nits que havien de venir. I la vam clavar: enlloc dormo com a casa.


L'endemà d'aquest cop tot és estrany. Sembla que tot apuntava cap aquí, cap a aquest final mig esperat, mig mal volgut. Hi ha coses que mai no ens permetríem que passessin. Hi ha coses que passen sense esperar-les massa, però tampoc fem res per aturar-les, com en un quadre de Hopper. Ho hauríem desitjat, potser, però cap dels dos no pretenia fer de l'altre l'amor de la seva vida. Potser això ens havia dut a un punt molt dolç i molt fràgil alhora. Caminàvem. Veníem de llocs tristos i ens hem regalat molta alegria i tota la tendresa que els nostres cossos no havien conegut. I ens hem estimat. I ens estimem encara. I ara no sé com sentir-me.

De viatge

Marxen de viatge. Se'ls veu d'una hora lluny. Són joves, van amb pantalons curts, han matinat. El tren de les sis menys cinc s'atura a l'andana i ells s'hi enfilen. Equipatge mínim, petites vacances low cost. Se les mereixen? Se les mereixen, tothom es mereix unes vacances. A les seves veus s'hi endevina la il·lusió i la pell els sua els nervis.

Parlen de la Rosalía. De la [rosa'lia], no de la [ruzə'liə]. Ara tothom parla de la Rosalía. Es veu que s'hi ha d'estar molt en contra o a favor. A mi Los Ángeles encara em té paralitzat. Mentre passem per alguna de les Montcades reciten fragments del fucking money man. A aquestes hores al tren no s'hi canta, algú s'ho prendria com una broma de mal gust. Anar cap a la feina és una condemna i costa d'empassar que alguna cara sembli somriure. Però que algú cantés podria arribar a desencadenar una crisi de vagó. Aliens a la tristesa de les ànimes capcotes, discuteixen si es menjaran ara o més tard la xocolatina o l'entrepà que porten com a tot aliment, dedueixo, per al viatge d'avui. Un d'ells, el de la xocolatina, té alhora agafada amb la mateixa mà una d'aquestes barreges que ens diuen que és cafè amb llet i cacau dins d'una paperina de plàstic truncada. L'altre diu que si al control no li deixen passar l'entrepà li dirà al jambo de seguretat que s'esperi cinc minuts, que se'l cruspeix allà mateix, entre els infrarojos tafaners i les safates blanques plenes de mòbils, claus de casa, ulleres i cinturons.

L'un fa broma. No t'has pas deixat el dni? L'altre li respon no ho crec. Ara, si me l'hagués deixat, només et demano que no ho expliquis a ningú. A ningú, sents? Ens tanquem a casa teva i ja en sortirem el dia de tornar. L'altre, que s'imagina el panorama, no comparteix massa la idea. T'imagines? Cinc dies tancats a casa meva només menjant i fumant. No, tio. I deixen la ficció. He dut medicaments, per si de cas. Ibuprofèn, antihistamínics i paracetamol. A la farmàcia, encara li han venut sense problemes el genèric d'un gram? Es poden pujar medicines a un avió? No podrien sospitar que vol adormir algú i segrestar el vol? Espero que no li passi pel cap la idea de dir-li al jambo de seguretat que se les fot allà mateix, amb l'entrepà.

Aquest dimarts d'agost ells marxen a menjar i a fumar qui sap on i jo em tanco a matar les hores mirant d'obrir-les de sentit, si és que n'hi pot haver. Aquest final d'estiu, camí de la poqueta nit més matinera, després de la tempesta, la jovenalla esprem com una taronja amarga i dolça alhora els dies i les nits, perquè s'acaben. Aquest final de mes i d'estat d'ànim, que demà potser ja serà un altre, em porta a uns racons que ja no sé si no m'agraden o si en el fons seran per sempre més el meu únic refugi, i he d'estimar-los.

Llum que s'apaga

Per una mena de prevenció morbosa, havia assajat vegades i vegades el posat, la cara, el gest i la justa mesura de la sal humida als ulls. Dins el repertori de males notícies, les que tothom s’imagina algun cop i d’altres més rebuscades. Ell era rebuscat. Per si de cas, pensava, i s’inseria mentalment en el punt just en què algú altre li donava la nova funesta. Volia trobar-se en condicions per a fer front a la més peluda de les realitats quan aquella truqués a la porta. Però ja se sap, la premeditació i la traïdoria són escenaris reservats als espectacles de matriu més literària. La vida, despullada d’artifici, la vida mateixa, et fot el pal més gros sense avisar.

Per això va desmuntar-se com un munter d’argila aquella tarda, amb el sopar entre cap i coll i l’atenció posada a mig camí dels dibuixos de la tele i dels mossecs dels seus petits, quan el telèfon va sonar fent el repic que mai hauria volgut sentir per un dels seus. La veu de l’altra banda, ella, trencada com el glaç per un piolet, plorava desconsoladament unes paraules que esquinçaven el vespre igual com esquinça la vela una tempesta.

Una llum que s’apagava abans de la seva hora, abans d’haver arribat tan sols. Va començar a proferir renecs i insults al fat, als déus, per què m’haveu abandonat? I a tot el que pogués haver tingut part de la culpa –o de la responsabilitat– que li acabessin de trucar per dir-li el que li havien dit. Amb l’aparell enganxat a l’orella per una banda i al palmell suat de la mà per l’altra, es refugiava al lavabo. El petit de la casa, que el seguia, s’hi acostà. Papa, què passa? Papa, què ha passat? Què passa, papa? Una abraçada que els  fonia. I plors. I el petit, al cap de poc, papa, ara ja no estàs trist? El gran dels dos germans, més caut, va voler certificar per ell mateix que els seus presagis eren de veritat la causa de tanta paraula gruixuda escopida pel seu pare. I com es mor, algú que no ha nascut? El pap ple de preguntes, de tristesa i d’amargor. I aquella germaneta que havíem de tenir? El pare, jo us estimo, fills. I el gran que se li penja al coll, per no veure’l com plora i per sentir-se més petit. I deixa anar, quina sort, oi pare, que nosaltres som aquí?

Amb sucre

Ja en van quatre. Avui la Júlia compta les vegades que se li han negat els ulls. I ja en van quatre.

Ha fet l'exercici massoca de posar-se als cascos la llista de cançons que la van enamorar. Ella, tan. Ella. Tan tot i ara tanta incertesa. Ha dinat trista, sola. Hi ha companyies que poden provocar una indigestió. I ha avançat la seva hora habitual, i així, quan la resta de la gent començaven a desfilar per la cuina de l'oficina, la Júlia ja feia el cafè, avui amb sucre. De cop l'ha trobat tan dolent que s'hi ha hagut de posar sucre. I el cafè era ben bé el mateix. La tassa, la cafetera, tot. Però tota l'amargor li ve de dins. De no saber. Del fons de mals endreços insospitat fins ara i que li ha explotat just a la cara, al damunt, a dins.

La Júlia acarona el coixí per adormir-se, però els veïns de sota casa, amb la calor de l'estiu, de nit miren cinema antic de sèrie B, si és que hi arriba, mal doblat amb veus on l'estridència fa de teló de fons. I cada nit. La Júlia pensa que demà posarà un cartellet a la porta de l'edifici, mirant endins, implorant el silenci que a les nits es fa tan necessari. Però s'hi repensa. Encara hi haurà qui li voldrà retreure haver fet l'amor tantes vegades. Tot l'any amb la finestra oberta. Abans amb tantes dones diferents, i els últims anys, només amb la Paula, que tota sola és un catàleg sencer de matisos del gemec. Ningú sabrà, però, que ara tot és diferent.

I ella hi dóna voltes mentre s'adorm, just quan al televisor de sota casa el doblador d'en Bogart diu pequeña.