25 de desembre de 2019

Sort que tu hi eres


Pare, he tingut un somni horrible. O no del tot, sort que tu hi eres.

Es presentava a casa el cap de l’oficina, que als seus quasi seixanta havia tingut la primera criatura. Una nena dolça i innocent de cara amable i tota ella aliena a l'estultícia de son pare. Entrava a casa fet un remolí d’afecte, mai no l’havia vist així. Entrava i anava directe a buscar la galta de la mare, de cop estranyament malalta, i la besava. Primer he pensat que ho feia com a reconeixement, com a gest de solidaritat. Els dos han quedat vidus fa poc temps i, clar, això uneix potser també a través de la distància insalvable que hi pot haver entre dues maneres tan diferents de mirar el món. Ja saps que la mare és tota amor i es dóna tota als altres, perquè se sent en deute constantment. El vell pare novell és tot crèdit i tots hem sentit algun cop com des del podi del poder immerescut ens perdonava la vida i ens feia el favor de mantenir-nos vius. Però no, l'efecte en remolí continuava i ell es movia pel menjador de casa com si ho hagués fet tota la vida. Els peus encara no els havia enfilat damunt la taula, però si començava així, no trigaria a fer-ho.

Sense demanar permís, i sense que els altres ens n’adonéssim, ell clavava la trona de viatge a sobre una cadira. La petita somreia en braços del seu pare, bavós, cofoi i convertit de cop en un campió de les cures que mai havia volgut i de les que sempre havia renegat. Trobava els meus germans, i alternava mans i petons altra vegada. Però llavors apareixies tu. Després de quatre anys de no ser-hi, de quatre anys d'absència permanent, després d'un temps tan llarg de voler abraçar-te i no poder, apareixies tu. I aquell beneit se t'atansava, ja no recordo si encara amb la nena al coll, i et besava com Judes ho féu amb Jesús al peu de l'olivera. Avançava, amb la lentitud mesurada de les escenes importants i amb tota la intenció, buscant el teu costat esquerre ben afaitat, segurament perquè així jo, des de la cuina, pogués veure com et clavava el dard més dolç de la traïció. A qui volia vendre't, em pregunto. De qui volia separar-te? El pare postís, campió novell, que mai ha estat ni de bon tros cap referent allà on ha pogut ser-ho, que mai ha demostrat cap mena d'empatia pels seus vassalls, cap mena de consideració pels seus treballadors, aquest nou pare sortit del no-res ara volia esborrar-te del meu record i del meu somni com un cabdill que vingués a establir un ordre nou després de totes les batalles. 

Però és clar, topava amb tu. Amb la teva calma i amb el teu silenci, amb la teva inexpressió assajada del moment, amb el teu aplom que potser la teva absència ha abacat magnificant. Però resisties, com un roc, sense cap gest amable pel conqueridor que havia entrat a casa sense trucar a la porta, perquè li havíem ben obert, com féu Jesús amb Judes tot fent-li confiança malgrat saber-ne les males intencions. I sort que hi eres tu, pare, per plantar cara a la misèria desbocada i poc dissimulada dels qui saben que no els cal dissimular, perquè pensen que tot ho poden. Sort que hi eres tu per traçar la línia que mai, ni de conya, podran atravessar els indesitjables. Perquè ens robaran un bes, però mai ens prendran la dignitat.



El bes de Judes. Anònim del s. XII.

Cap comentari:

Publica un comentari