somnis que es fan somni

Caminem carrer avall per l'empedrat. Llisquem sota la nit. Nit fonda, serena, blau fosc. Les passes no ens fan cap fressa. Anem descalços i el terra és sec. Pensar que potser ha plogut i que follem damunt d'un terra moll i ple de fulles d'uns plataners que no veiem és foll, no és una bona hipòtesi. I jo a l'hivern no duc mai espardenyes i ell, a ell no l'hi veig, amb espardenyes. Tampoc som sords, perquè hem estat parlant i bé ens sentíem. Somiem. O jo somio. Ell no ho sé, jo no sé on és, no sé si hi és, de veritat, en aquest somni. L'entranya em diu que tot va bé.

En un punt de la baixada, a mig revolt obert cap a l'esquerra, segueixo d'esma cap avall com si volgués arribar al parc que hi ha al davant. Ell m'agafa la mà. M'estira la punta dels dits i no m'ha dit atura't, que és aquí, no s'ha parat en sec per fer-me veure amb el seu aire de xiprer que hem arribat. Em pren, sense solemnitats, i jo l'hi entenc el gest, el to i la veu que ara no parla. M'estira, suau, sota la llinda de la porta, oberta, i m'arrossega endins cap al pati de la casa. Em deixo arrossegar. El pit m'esclata.

Seiem l'un al davant de l'altre. Ell, amb la paret que li guarda l'esquena. Jo tinc una taula a la dreta, hi poso el colze. Aquest gest sempre m'ha donat seguretat. La taula, i jo recolzant-m'hi. Parlem, riem. Els ulls es busquen, es troben, es miren, s'aclimaten els uns al somriure dels altres i tot va bé. Ens diem trivialitats que no recordo, perquè somiem i als somnis, ja se sap, no hi passa ben bé res però tot hi passa.

Em desvetllo, amarat de pena al tors. Els ulls em ploren de neguit i de felicitat. Per fi ens hem pogut veure, ens hem trobat, hem parlat, hem rigut. I era un coi de somni, una realitat només meva, però real com la mateixa vida. Perquè hi ha somnis que un dia se'ns tornen realitat i somnis que un dia se'ns fan somni.