28 d’agost de 2019

De viatge

Marxen de viatge. Se'ls veu d'una hora lluny. Són joves, van amb pantalons curts, han matinat. El tren de les sis menys cinc s'atura a l'andana i ells s'hi enfilen. Equipatge mínim, petites vacances low cost. Se les mereixen? Se les mereixen, tothom es mereix unes vacances. A les seves veus s'hi endevina la il·lusió i la pell els sua els nervis.

Parlen de la Rosalía. De la [rosa'lia], no de la [ruzə'liə]. Ara tothom parla de la Rosalía. Es veu que s'hi ha d'estar molt en contra o a favor. A mi Los Ángeles encara em té paralitzat. Mentre passem per alguna de les Montcades reciten fragments del fucking money man. A aquestes hores al tren no s'hi canta, algú s'ho prendria com una broma de mal gust. Anar cap a la feina és una condemna i costa d'empassar que alguna cara sembli somriure. Però que algú cantés podria arribar a desencadenar una crisi de vagó. Aliens a la tristesa de les ànimes capcotes, discuteixen si es menjaran ara o més tard la xocolatina o l'entrepà que porten com a tot aliment, dedueixo, per al viatge d'avui. Un d'ells, el de la xocolatina, té alhora agafada amb la mateixa mà una d'aquestes barreges que ens diuen que és cafè amb llet i cacau dins d'una paperina de plàstic truncada. L'altre diu que si al control no li deixen passar l'entrepà li dirà al jambo de seguretat que s'esperi cinc minuts, que se'l cruspeix allà mateix, entre els infrarojos tafaners i les safates blanques plenes de mòbils, claus de casa, ulleres i cinturons.


L'un fa broma. No t'has pas deixat el dni? L'altre li respon no ho crec. Ara, si me l'hagués deixat, només et demano que no ho expliquis a ningú. A ningú, sents? Ens tanquem a casa teva i ja en sortirem el dia de tornar. L'altre, que s'imagina el panorama, no comparteix massa la idea. T'imagines? Cinc dies tancats a casa meva només menjant i fumant. No, tio. I deixen la ficció. He dut medicaments, per si de cas. Ibuprofèn, antihistamínics i paracetamol. A la farmàcia, encara li han venut sense problemes el genèric d'un gram? Es poden pujar medicines a un avió? No podrien sospitar que vol adormir algú i segrestar el vol? Espero que no li passi pel cap la idea de dir-li al jambo de seguretat que se les fot allà mateix, amb l'entrepà.


Aquest dimarts d'agost ells marxen a menjar i a fumar qui sap on i jo em tanco a matar les hores mirant d'obrir-les de sentit, si és que n'hi pot haver. Aquest final d'estiu, camí de la poqueta nit més matinera, després de la tempesta, la jovenalla esprem com una taronja amarga i dolça alhora els dies i les nits, perquè s'acaben. Aquest final de mes i d'estat d'ànim, que demà potser ja serà un altre, em porta a uns racons que ja no sé si no m'agraden o si en el fons seran per sempre més el meu únic refugi, i he d'estimar-los.

Cap comentari:

Publica un comentari