2 de gener de 2020

Juliol silenci

Juliol de l'any 18. Potser va ser llavors, aquella nit d'estiu, d'insomni, de silenci i de calor. Havien dit de veure's perquè a ell li anava bé. Això potser ja era un error. L'endemà havia de matinar i trobar-se a casa d'ella li era pràctic. Van sopar acompanyats, van acomiadar la companyia i van ficar-se al llit, cansats. Un gest absurd, incontinent, fregava el límit del consens i alguna cosa s'estripava. Hi ha sempre una línia, però no sempre la trobem. Sense entendre-ho prou bé encara, però aquell moment segurament va ser el principi del declivi o de vés a saber què. Llavors, silenci. Silenci a casa, al pit, un nus al coll, i a l'estómac més silenci. I a fora, xerrera. Aquella nit hauria après urdú si hagués estat pendent de la conversa interminable de l'àvia dels queviures de la planta baixa, que s'explicava vida i miracles amb un padrí que seia al sol matiner d'Islamabad prenent un tè amb la vista perduda a les muntanyes del nord. Juliol de xerrera, juliol silenci.

L'endemà, més silenci. I una trucada idiota que, volent ser reparadora, ho empitjorava tot. I més silenci. I al cap d'uns dies ella li demanava temps.

Al cap del temps, que ell mirava d'escurçar per la perplexitat i el desconcert, i de més d'una conversa circular que no portava enlloc, quedaven que ja estava. Van trobar-se per dir-se adéu però la pell encara els reclamava. Van abraçar-se, i l'abraçada va allargar-se i va canviar de codi a mig missatge per atravessar la línia fina que separa el món oxigenat de la raresa ambiental. I entraven sense ser-ne ben conscients en temps afegit, en una mena de pròrroga imprecisa on les normes ja no es fixaven, sinó que podien collir-se pel camí. S'obrien tots els dubtes. L'espai que queda entre l'acord, la improvisació, la confiança i el desencís és feble, és mínim i ofega, com l'aire prim d'un cim glaçat.

L'any que els quedava havia de transcórrer més ple de dubtes que de certeses, més buit d'encerts que d'entrebancs. Fins al següent juliol silenci. Podria haver estat fàcil però no ho era. O no, ja no podia ser senzill. Potser perquè en temps afegit ja no s'hi val anar amb mitges tintes, ja no hi ha grisos, no hi ha colors. O és blanc o és negre. T'estimo o no. I tot i així, estimar-se, que acostuma a poder amb tot, que mou les muntanyes més altes que la vista atrapa des del tè d'Islamabad, que ens fa agafar el telèfon i trucar al passat que volem per futur, tampoc és una pòlissa a tot risc, sempre hi ha alguna cosa, algun motiu, una paraula, un fet, un pensament, un record, un oblit. En ocasions, de fet, estimar no és garantia de res.



Islamabad (http://indupm.iaeste.es/pakistan-2018/)

Cap comentari:

Publica un comentari