29 d’agost de 2019

L'endemà



L'endemà d'aquella vegada vaig anar a buscar uns regals. Era molt a principis d'any i vaig passejar-me per uns magatzems gegants de mobles i coses, de sofàs i llits i coses, d'il·lusions i coses i més coses. Mentre triava i remenava els objectes que més tard ompliria de sentit per fer-los regalables, de cua d'ull pensava el meu futur. El pis que encara no tenia. I em vaig trobar una amiga. Comuna. La Maria, que és un tros de pa. Amb la Maria un cop vam amagar unes vísceres de porc a dins del bosc, de nit, perquè la colla del casal les trobés mentre jugava. I ens vam imaginar que l'olor de la carn morta faria de crida a les altres bèsties i acabaríem devorats. Aquell matí de gener va quedar tocada, Ii vaig abocar tot en cinc minuts, i em preguntava si allò ja era definitiu. Perquè hi ha bellíssimes persones, la Maria n'és una, que et pregunten si aquella decisió, que has pres després dels silencis, dels buits, del temps i les carícies perduts, de la soledat invisible, de la tristesa inexplicable, de tant plorar quan no et veia ningú, és ja definitiva.

L'endemà de la primera carregada als magatzems, quan ja m'havien encomanat la vigilància diària del Munt i Montserrat des de la nova posició, em va trucar el Tomàs. Ell és una bèstia de les emocions humanes i del coaching, un savi del que ens passa pel barret, una persona amable i coincisa, empàtica i atenta. Em deia que potser l'hòstia de la mort del pare, per més anunciada que hagués estat, m'ho havia fet trontollar tot, que aquestes coses passen i que potser més endavant ho podria veure diferent. El Tomàs em parlava i jo me l'escoltava dret mentre esperava, de nou als magatzems, el meu germà i la seva moto carbassa. Aquella tarda havíem d'endur-nos la llitera cap al pis i muntar-la. Se'ns hi va escapar un caragol d'aquells menuts, a dins dels tubs de l'estructura. Sort del Cesc, que és un manetes com el pare i va enginyar un sistema per recuperar-lo, ja no recordo com.

L'endemà de la segona carregada va venir la tercera. Sense descomptes per client reincident. M'hi va acompanyar la mare. A casa som d'aquesta mena de manera. No totes, però moltes de les coses importants les fem acompanyats. Vam provar alguns matalassos. La imatge. Ella, vídua de feia poc. Jo, separat des de feia menys encara. La mare no dormiria mai més amb qui s'havia estimat tota la vida. Jo no volia dormir més acompanyat com fins llavors. I ens estiràvem junts als llits per calibrar el gruix, la duresa i la textura de les nits que havien de venir. I la vam clavar: enlloc dormo com a casa.


L'endemà d'aquest cop tot és estrany. Sembla que tot apuntava cap aquí, cap a aquest final mig esperat, mig mal volgut. Hi ha coses que mai no ens permetríem que passessin. Hi ha coses que passen sense esperar-les massa, però tampoc fem res per aturar-les, com en un quadre de Hopper. Ho hauríem desitjat, potser, però cap dels dos no pretenia fer de l'altre l'amor de la seva vida. Potser això ens havia dut a un punt molt dolç i molt fràgil alhora. Caminàvem. Veníem de llocs tristos i ens hem regalat molta alegria i tota la tendresa que els nostres cossos no havien conegut. I ens hem estimat. I ens estimem encara. I ara no sé com sentir-me.

Cap comentari:

Publica un comentari