tag:blogger.com,1999:blog-58414610604993233412024-03-13T11:55:22.478+01:00EndormiscatCom els dofins. Mig cap que dorm, mig que vigila.andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.comBlogger92125tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-78517701663151598782020-02-16T10:50:00.000+01:002020-02-29T22:14:17.228+01:00somnis que es fan somni<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://lh3.googleusercontent.com/--SncQu-AM8E/XkkWStw2LxI/AAAAAAAAcyI/_uwTo1UN9RQCJu9Elqrp5S6k4W-n_cY2gCLcBGAsYHQ/s1600/1581848113284976-0.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;">
<img border="0" src="https://lh3.googleusercontent.com/--SncQu-AM8E/XkkWStw2LxI/AAAAAAAAcyI/_uwTo1UN9RQCJu9Elqrp5S6k4W-n_cY2gCLcBGAsYHQ/s1600/1581848113284976-0.png" width="400">
</a>
</div>
<br>
<div>
Caminem carrer avall per l'empedrat. Llisquem sota la nit. Nit fonda, serena, blau fosc. Les passes no ens fan cap fressa. Anem descalços i el terra és sec. Pensar que potser ha plogut i que follem damunt d'un terra moll i ple de fulles d'uns plataners que no veiem és foll, no és una bona hipòtesi. I jo a l'hivern no duc mai espardenyes i ell, a ell no l'hi veig, amb espardenyes. Tampoc som sords, perquè hem estat parlant i bé ens sentíem. Somiem. O jo somio. Ell no ho sé, jo no sé on és, no sé si hi és, de veritat, en aquest somni. L'entranya em diu que tot va bé.<br>
<br>
En un punt de la baixada, a mig revolt obert cap a l'esquerra, segueixo d'esma cap avall com si volgués arribar al parc que hi ha al davant. Ell m'agafa la mà. M'estira la punta dels dits i no m'ha dit atura't, que és aquí, no s'ha parat en sec per fer-me veure amb el seu aire de xiprer que hem arribat. Em pren, sense solemnitats, i jo l'hi entenc el gest, el to i la veu que ara no parla. M'estira, suau, sota la llinda de la porta, oberta, i m'arrossega endins cap al pati de la casa. Em deixo arrossegar. El pit m'esclata.<br>
<br>
Seiem l'un al davant de l'altre. Ell, amb la paret que li guarda l'esquena. Jo tinc una taula a la dreta, hi poso el colze. Aquest gest sempre m'ha donat seguretat. La taula, i jo recolzant-m'hi. Parlem, riem. Els ulls es busquen, es troben, es miren, s'aclimaten els uns al somriure dels altres i tot va bé. Ens diem trivialitats que no recordo, perquè somiem i als somnis, ja se sap, no hi passa ben bé res però tot hi passa.<br>
<br>
Em desvetllo, amarat de pena al tors. Els ulls em ploren de neguit i de felicitat. Per fi ens hem pogut veure, ens hem trobat, hem parlat, hem rigut. I era un coi de somni, una realitat només meva, però real com la mateixa vida. Perquè hi ha somnis que un dia se'ns tornen realitat i somnis que un dia se'ns fan somni. </div>
andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-81106904408406834972020-01-02T11:44:00.002+01:002020-01-02T11:47:08.874+01:00Juliol silenciJuliol de l'any 18. Potser va ser llavors, aquella nit d'estiu, d'insomni, de silenci i de calor. Havien dit de veure's perquè a ell li anava bé. Això potser ja era un error. L'endemà havia de matinar i trobar-se a casa d'ella li era pràctic. Van sopar acompanyats, van acomiadar la companyia i van ficar-se al llit, cansats. Un gest absurd, incontinent, fregava el límit del consens i alguna cosa s'estripava. Hi ha sempre una línia, però no sempre la trobem. Sense entendre-ho prou bé encara, però aquell moment segurament va ser el principi del declivi o de vés a saber què. Llavors, silenci. Silenci a casa, al pit, un nus al coll, i a l'estómac més silenci. I a fora, xerrera. Aquella nit hauria après urdú si hagués estat pendent de la conversa interminable de l'àvia dels queviures de la planta baixa, que s'explicava vida i miracles amb un padrí que seia al sol matiner d'Islamabad prenent un tè amb la vista perduda a les muntanyes del nord. Juliol de xerrera, juliol silenci.<br />
<br />
L'endemà, més silenci. I una trucada idiota que, volent ser reparadora, ho empitjorava tot. I més silenci. I al cap d'uns dies ella li demanava temps.<br />
<br />
Al cap del temps, que ell mirava d'escurçar per la perplexitat i el desconcert, i de més d'una conversa circular que no portava enlloc, quedaven que ja estava. Van trobar-se per dir-se adéu però la pell encara els reclamava. Van abraçar-se, i l'abraçada va allargar-se i va canviar de codi a mig missatge per atravessar la línia fina que separa el món oxigenat de la raresa ambiental. I entraven sense ser-ne ben conscients en temps afegit, en una mena de pròrroga imprecisa on les normes ja no es fixaven, sinó que podien collir-se pel camí. S'obrien tots els dubtes. L'espai que queda entre l'acord, la improvisació, la confiança i el desencís és feble, és mínim i ofega, com l'aire prim d'un cim glaçat.<br />
<br />
L'any que els quedava havia de transcórrer més ple de dubtes que de certeses, més buit d'encerts que d'entrebancs. Fins al següent juliol silenci. Podria haver estat fàcil però no ho era. O no, ja no podia ser senzill. Potser perquè en temps afegit ja no s'hi val anar amb mitges tintes, ja no hi ha grisos, no hi ha colors. O és blanc o és negre. T'estimo o no. I tot i així, estimar-se, que acostuma a poder amb tot, que mou les muntanyes més altes que la vista atrapa des del tè d'Islamabad, que ens fa agafar el telèfon i trucar al passat que volem per futur, tampoc és una pòlissa a tot risc, sempre hi ha alguna cosa, algun motiu, una paraula, un fet, un pensament, un record, un oblit. En ocasions, de fet, estimar no és garantia de res.<br />
<br />
<br />
<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://1.bp.blogspot.com/-wW_MwrgrHv8/Xg26oEVkv-I/AAAAAAAAcmQ/2GQAjkUs2DYk6SdwXaVMIRjSh2ESUXp-gCLcBGAsYHQ/s1600/islamabad.png" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="239" data-original-width="533" height="142" src="https://1.bp.blogspot.com/-wW_MwrgrHv8/Xg26oEVkv-I/AAAAAAAAcmQ/2GQAjkUs2DYk6SdwXaVMIRjSh2ESUXp-gCLcBGAsYHQ/s320/islamabad.png" width="320" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><span style="font-size: xx-small;">Islamabad (</span><a href="http://indupm.iaeste.es/pakistan-2018/"><span style="font-size: xx-small;">http://indupm.iaeste.es/pakistan-2018/</span></a>)</td><td class="tr-caption" style="text-align: center;"></td></tr>
</tbody></table>
andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-73563923047315488602019-12-25T10:26:00.000+01:002019-12-25T10:26:54.894+01:00Sort que tu hi eres
<br />
<div style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
Pare, he tingut un somni horrible. O no del tot, sort que tu hi eres.</div>
<div style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
<br />
</div>
<div style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
Es presentava a casa
el cap de l’oficina, que als seus quasi seixanta havia tingut la
primera criatura. Una nena dolça i innocent de cara amable i tota
ella aliena a l'estultícia de son pare. Entrava a casa fet un remolí
d’afecte, mai no l’havia vist així. Entrava i anava directe
a buscar la galta de la mare, de cop estranyament malalta, i la
besava. Primer he pensat que ho feia com a reconeixement, com a gest
de solidaritat. Els dos han quedat vidus fa poc temps i, clar, això
uneix potser també a través de la distància insalvable que hi pot haver entre dues
maneres tan diferents de mirar el món. Ja saps que la mare és tota
amor i es dóna tota als altres, perquè se sent en deute
constantment. El vell pare novell és tot crèdit i
tots hem sentit algun cop com des del podi del poder immerescut ens
perdonava la vida i ens feia el favor de mantenir-nos vius. Però no, l'efecte en remolí continuava i ell es movia pel menjador de casa com si ho hagués fet tota la vida. Els peus encara no els havia enfilat damunt la taula, però si començava així, no trigaria a fer-ho.</div>
<div style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
<br />
</div>
<div style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
Sense demanar
permís, i sense que els altres ens n’adonéssim, ell clavava la
trona de viatge a sobre una cadira. La petita somreia en braços del seu pare, bavós, cofoi i convertit de cop en un campió de les cures que mai havia volgut i de les que sempre havia renegat. Trobava els meus germans, i alternava mans i petons altra vegada. Però llavors apareixies tu. Després de quatre anys de no ser-hi, de quatre anys d'absència permanent, després d'un temps tan llarg de voler abraçar-te i no poder, apareixies tu. I aquell beneit se t'atansava, ja no recordo si encara amb la nena al coll, i et besava com Judes ho féu amb Jesús al peu de l'olivera. Avançava, amb la lentitud mesurada de les escenes importants i amb tota la intenció, buscant el teu costat esquerre ben afaitat, segurament perquè així jo, des de la cuina, pogués veure com et clavava el dard més dolç de la traïció. A qui volia vendre't, em pregunto. De qui volia separar-te? El pare postís, campió novell, que mai ha estat ni de bon tros cap referent allà on ha pogut ser-ho, que mai ha demostrat cap mena d'empatia pels seus vassalls, cap mena de consideració pels seus treballadors, aquest nou pare sortit del no-res ara volia esborrar-te del meu record i del meu somni com un cabdill que vingués a establir un ordre nou després de totes les batalles. </div>
<div style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
<br /></div>
<div style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
Però és clar, topava amb tu. Amb la teva calma i amb el teu silenci, amb la teva inexpressió assajada del moment, amb el teu aplom que potser la teva absència ha abacat magnificant. Però resisties, com un roc, sense cap gest amable pel conqueridor que havia entrat a casa sense trucar a la porta, perquè li havíem ben obert, com féu Jesús amb Judes tot fent-li confiança malgrat saber-ne les males intencions. I sort que hi eres tu, pare, per plantar cara a la misèria desbocada i poc dissimulada dels qui saben que no els cal dissimular, perquè pensen que tot ho poden. Sort que hi eres tu per traçar la línia que mai, ni de conya, podran atravessar els indesitjables. Perquè ens robaran un bes, però mai ens prendran la dignitat.</div>
<div style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
<br /></div>
<div style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
<br /></div>
<div style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://1.bp.blogspot.com/-DDbZJTCPP3k/XgMcDmhzTQI/AAAAAAAAcl4/73Vzp-FrtWwFzS5qugB_fDjt5HGRU8pxwCLcBGAsYHQ/s1600/judes.png" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="547" data-original-width="369" height="320" src="https://1.bp.blogspot.com/-DDbZJTCPP3k/XgMcDmhzTQI/AAAAAAAAcl4/73Vzp-FrtWwFzS5qugB_fDjt5HGRU8pxwCLcBGAsYHQ/s320/judes.png" width="215" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><i>El bes de Judes. Anònim del s. XII.</i></td></tr>
</tbody></table>
<style type="text/css">p { margin-bottom: 0.25cm; line-height: 115%; background: transparent none repeat scroll 0% 0%; }</style>andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-50392486166415604562019-12-15T23:42:00.001+01:002019-12-15T23:42:52.487+01:00Només per saber de tu
Pensava
escriure't. Només per saber de tu.<br />
Pensava dir-te que vaig fent. Pensava si dir-t'ho. Hi ha cops que el que diem no ens pesa tant com els silencis que guardem a les butxaques foradades per on se'ns escola el poc fred d'aquesta tardor tan primavera. Em sembla que ho entens i te'n fas còmplice. O m'ho imagino, tan se val.<br />
El cert és que vaig fent, amb més o menys fortuna, però el cap jo no puc apartar-lo dels seus pensaments. I ell et pensa. I te'm du aquí davant i parlem, i ens tenim. Som carn, hi som. Perquè sí. Perquè no hi ha mai millor motiu que el perquè sí.<br />
Pensava escriure't, i no per agradar-te. Escriure't no perquè et fessin contenta les meves paraules. Escriure't no per arrencar-te algun somriure. Només per saber de tu. Només per sentir-te la veu que em cantava aquelles cançons meves. Però m'has escrit tu.<br />
Jo pensava escriure't només per saber de tu.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://1.bp.blogspot.com/-0CYM23mu9LQ/Xfa24P4MH_I/AAAAAAAAclE/UEv2isrYRDAnRRVT2UMhab-4hqo9ahA-ACLcBGAsYHQ/s1600/cami001.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="768" data-original-width="1024" height="240" src="https://1.bp.blogspot.com/-0CYM23mu9LQ/Xfa24P4MH_I/AAAAAAAAclE/UEv2isrYRDAnRRVT2UMhab-4hqo9ahA-ACLcBGAsYHQ/s320/cami001.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<style type="text/css">p { margin-bottom: 0.25cm; line-height: 115%; background: transparent none repeat scroll 0% 0%; }</style>andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-41238006189353012512019-12-07T00:57:00.001+01:002019-12-07T08:33:37.418+01:00De la tendresa i del desig<br />
<br />
No sé si en sabem prou ni gaire res, de la tendresa. Més aviat no. Són tantes les tendreses i tantes són les pells que han de poder patir-les, que no se'n pot aventurar una hipòtesi seriosa sense córrer el risc de caure en el ridícul més flagrant, en el perill de posar límits al que no en té ni ha de tenir-ne. La tendresa és coratge, és feblesa? Qui sap.<br />
<br />
No sé si en sabem massa del desig. Deu ser que és el desig que ens té a nosaltres, i no pas al revés, com ens pensàvem. Un dia fem la prova i ens diem no vull desitjar més, ja no desitjaré, m'he endut prou desenganys, aquí ho deixo, s'ha acabat. I és tot en va. Ens forada de bell nou i com un llamp un nou desfici i som un altre cop a dins la gola de mil llops.<br />
<br />
I ens retrobem en la tempesta que, ben mirat, potser sempre ens ha fet de mare. Hi som sense saber com hi hem entrat, ni com en sortirem. Ni si en sortirem, ni si de fet voldrem sortir-ne. S'hi viu prou bé, al mig dels llamps i trons del cor. El cap ens acostuma a dir que no, que vol fugir-ne, però ja sabem que ens hi sabem i ens hi reconeixem com en el més dolç dels refugis, com en el més fosc dels nostres racons íntims. I ens deixem dur.andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-10383655359240447532019-12-02T07:39:00.000+01:002019-12-02T07:39:09.038+01:00I tot trontollaHi ha dies que són mel, just quan comencen. Per la calma, per la llum que es redibuixa dins la nit. O per la veu que ens ha dut fins al llit la nit passada. Perquè hi ha llums i veus que, sense saber com, se'ns han ficat a dins com una pluja fina que ens entrés fins a l'estómac. I ens ressonen dins el pit i dins el cap i a les entranyes, i tot trontolla i creiem que ho farem trontollar tot. Hi ha dies que, petits encara, comencen i ho són tot, i vénen carregats amb tota l'energia que ens caldrà. Hi ha dies que, sense entendre per què, ens vénen més de gust que l'anterior i volem assaborir-los, espréme'ls com la llima perquè ja els endevinem aquella dolçor amarga, que emprenya i neguiteja, però endolceix. Hi ha dies que fa temps que els esperàvem.<br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://1.bp.blogspot.com/-WsmHdKJJSu4/XeSrQ4FVkYI/AAAAAAAAcjg/f8_nwcGC6hcyEu6M8jlfypPTf5D63gWygCLcBGAsYHQ/s1600/mar.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="784" data-original-width="1111" height="225" src="https://1.bp.blogspot.com/-WsmHdKJJSu4/XeSrQ4FVkYI/AAAAAAAAcjg/f8_nwcGC6hcyEu6M8jlfypPTf5D63gWygCLcBGAsYHQ/s320/mar.JPG" width="320" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<br />andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-7372243465693109322019-08-29T09:52:00.006+02:002019-08-29T09:52:51.472+02:00L'endemà<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://1.bp.blogspot.com/-pcHe1ZNeS4k/XWeEIFDHFrI/AAAAAAAAcZs/nv3j7ZB5uIkhDj5QW6DRbOLQygiyOhNcQCLcBGAs/s1600/Captura.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="415" data-original-width="443" height="299" src="https://1.bp.blogspot.com/-pcHe1ZNeS4k/XWeEIFDHFrI/AAAAAAAAcZs/nv3j7ZB5uIkhDj5QW6DRbOLQygiyOhNcQCLcBGAs/s320/Captura.jpg" width="320" /></a></div>
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">L'endemà d'aquella vegada vaig anar a buscar uns regals. Era molt a principis d'any i vaig passejar-me per uns magatzems gegants de mobles i coses, de sofàs i llits i coses, d'il·lusions i coses i més coses. Mentre triava i remenava els objectes que més tard ompliria de sentit per fer-los regalables, de cua d'ull pensava el meu futur. El pis que encara no tenia. I em vaig trobar una amiga. Comuna. La Maria, que és un tros de pa. Amb la Maria un cop vam amagar unes vísceres de porc a dins del bosc, de nit, perquè la colla del casal les trobés mentre jugava. I ens vam imaginar que l'olor de la carn morta faria de crida a les altres bèsties i acabaríem devorats. Aquell matí de gener va quedar tocada, Ii vaig abocar tot en cinc minuts, i em preguntava si allò ja era definitiu. Perquè hi ha bellíssimes persones, la Maria n'és una, que et pregunten si aquella decisió, que has pres després dels silencis, dels buits, del temps i les carícies perduts, de la soledat invisible, de la tristesa inexplicable, de tant plorar quan no et veia ningú, és ja definitiva.</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">L'endemà de la primera carregada als magatzems, quan ja m'havien encomanat la vigilància diària del Munt i Montserrat des de la nova posició, em va trucar el Tomàs. Ell és una bèstia de les emocions humanes i del coaching, un savi del que ens passa pel barret, una persona amable i coincisa, empàtica i atenta. Em deia que potser l'hòstia de la mort del pare, per més anunciada que hagués estat, m'ho havia fet trontollar tot, que aquestes coses passen i que potser més endavant ho podria veure diferent. El Tomàs em parlava i jo me l'escoltava dret mentre esperava, de nou als magatzems, el meu germà i la seva moto carbassa. Aquella tarda havíem d'endur-nos la llitera cap al pis i muntar-la. Se'ns hi va escapar un caragol d'aquells menuts, a dins dels tubs de l'estructura. Sort del Cesc, que és un manetes com el pare i va enginyar un sistema per recuperar-lo, ja no recordo com.</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">L'endemà de la segona carregada va venir la tercera. Sense descomptes per client reincident. M'hi va acompanyar la mare. A casa som d'aquesta mena de manera. No totes, però moltes de les coses importants les fem acompanyats. Vam provar alguns matalassos. La imatge. Ella, vídua de feia poc. Jo, separat des de feia menys encara. La mare no dormiria mai més amb qui s'havia estimat tota la vida. Jo no volia dormir més acompanyat com fins llavors. I ens estiràvem junts als llits per calibrar el gruix, la duresa i la textura de les nits que havien de venir. I la vam clavar: e</span><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">nlloc dormo com a casa.</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">L'endemà d'aquest cop tot és estrany. Sembla que tot apuntava cap aquí, cap a aquest final mig esperat, mig mal volgut. Hi ha coses que mai no ens permetríem que passessin. Hi ha coses que passen sense esperar-les massa, però tampoc fem res per aturar-les, com en un quadre de Hopper. Ho hauríem desitjat, potser, però cap dels dos no pretenia fer de l'altre l'amor de la seva vida. Potser això ens havia dut a un punt molt dolç i molt fràgil alhora. </span><span style="font-family: "Trebuchet MS", sans-serif;">Caminàvem. Veníem de llocs tristos i ens hem regalat molta alegria i tota la tendresa que els nostres cossos no havien conegut. I ens hem estimat. I ens estimem encara. I ara no sé com sentir-me.</span>andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-58999570017528223412019-08-28T08:53:00.000+02:002019-08-28T08:53:14.143+02:00De viatge<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Marxen de viatge. Se'ls veu d'una hora lluny. Són joves, van amb pantalons curts, han matinat. El tren de les sis menys cinc s'atura a l'andana i ells s'hi enfilen. Equipatge mínim, petites vacances low cost. Se les mereixen? Se les mereixen, tothom es mereix unes vacances. A les seves veus s'hi endevina la il·lusió i la pell els sua els nervis.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Parlen de la Rosalía. De la [rosa'lia], no de la [ruz</span><span style="background-color: white; color: #222222;">ə'li</span><span style="background-color: white; color: #222222;">ə</span><span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">]. Ara tothom parla de la Rosalía. Es veu que s'hi ha d'estar molt en contra o a favor. A mi <i>Los Ángeles</i> encara em té paralitzat. Mentre passem per alguna de les Montcades reciten fragments del fucking money man. A aquestes hores </span><span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">al tren </span><span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">no s'hi canta, algú s'ho prendria com una broma de mal gust. Anar cap a la feina és una condemna i costa d'empassar que alguna cara sembli somriure. Però que algú cantés podria arribar a desencadenar una crisi de vagó. Aliens a la tristesa de les ànimes capcotes, discuteixen si es menjaran ara o més tard la xocolatina o l'entrepà que porten com a tot aliment, dedueixo, per al viatge d'avui. Un d'ells, el de la xocolatina, té alhora agafada amb la mateixa mà una d'aquestes barreges que ens diuen que és cafè amb llet i cacau dins d'una paperina de plàstic truncada. L'altre diu que si al control no li deixen passar l'entrepà li dirà al <i>jambo</i> de seguretat que s'esperi cinc minuts, que se'l cruspeix allà mateix, entre </span>els infrarojos tafaners i les safates blanques plenes de mòbils, claus de casa, ulleres i cinturons.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">L'un fa broma. No t'has pas deixat el dni? L'altre li respon no ho crec. Ara, si me l'hagués deixat, només et demano que no ho expliquis a ningú. A ningú, sents? Ens tanquem a casa teva i ja en sortirem el dia de tornar. L'altre, que s'imagina el panorama, no comparteix massa la idea. T'imagines? Cinc dies tancats a casa meva només menjant i fumant. No, tio. I deixen la ficció. He dut medicaments, per si de cas. Ibuprofèn, </span><span style="background-color: white; color: #333333;">antihistamínics i p</span><span style="background-color: white; color: #333333;">aracetamol. A la farmàcia, encara li han venut sense problemes el genèric d'un gram? Es poden pujar medicines a un avió? No podrien sospitar que vol adormir algú i segrestar el vol? Espero que no li passi pel cap la idea de dir-li al </span><i style="background-color: white; color: #333333;">jambo </i><span style="background-color: white; color: #333333;">de seguretat que se les fot allà mateix, amb l'entrepà.</span></span><br />
<span style="background-color: white; color: #333333;"><span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Aquest dimarts d'agost ells marxen a menjar i a fumar qui sap on i jo em tanco a matar les hores mirant d'obrir-les de sentit, si és que n'hi pot haver. Aquest final d'estiu, camí de la poqueta nit més matinera, després de la tempesta, la jovenalla esprem com una taronja amarga i dolça alhora els</span><span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"> dies i les nits, perquè s'acaben. Aquest final de mes i d'estat d'ànim, que demà potser ja serà un altre, em porta a uns racons que ja no sé si no m'agraden o si en el fons seran per sempre més el meu únic refugi, i he d'estimar-los.</span></span>andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-77024301431649272342019-02-25T12:18:00.001+01:002019-02-25T12:19:24.337+01:00Llum que s'apaga<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://1.bp.blogspot.com/-9S3Kht0mwpU/XHPMM2xhRGI/AAAAAAAAb4c/wYooRIRmrEYLu3W5aBWdxV9vBsps6WyswCLcBGAs/s1600/Captura.PNG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="156" data-original-width="273" src="https://1.bp.blogspot.com/-9S3Kht0mwpU/XHPMM2xhRGI/AAAAAAAAb4c/wYooRIRmrEYLu3W5aBWdxV9vBsps6WyswCLcBGAs/s1600/Captura.PNG" /></a></div>
<span style="background-color: white; color: #222222; font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif; font-size: x-small;"><br /></span>
<span style="background-color: white; color: #222222; font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">Per una mena de prevenció morbosa, havia assajat vegades i vegades el posat, la cara, el gest i la justa mesura de la sal humida als ulls. Dins el repertori de males notícies, les que tothom s’imagina algun cop i d’altres més rebuscades. Ell era rebuscat. Per si de cas, pensava, i s’inseria mentalment en el punt just en què algú altre li donava la nova funesta. Volia trobar-se en condicions per a fer front a la més peluda de les realitats quan aquella truqués a la porta. Però ja se sap, la premeditació i la traïdoria són escenaris reservats als espectacles de matriu més literària. La vida, despullada d’artifici, la vida mateixa, et fot el pal més gros sense avisar.</span><br />
<br style="background-color: white; color: #222222; font-family: arial, helvetica, sans-serif;" />
<span style="background-color: white; color: #222222; font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">Per això va desmuntar-se com un munter d’argila aquella tarda, amb el sopar entre cap i coll i l’atenció posada a mig camí dels dibuixos de la tele i dels mossecs dels seus petits, quan el telèfon va sonar fent el repic que mai hauria volgut sentir per un dels seus. La veu de l’altra banda, ella, trencada com el glaç per un piolet, plorava desconsoladament unes paraules que esquinçaven el vespre igual com esquinça la vela una tempesta.</span><br />
<span style="background-color: white; color: #222222; font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="background-color: white; color: #222222; font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">Una </span><span class="il" style="background-color: white; color: #222222; font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">llum</span><span style="background-color: white; color: #222222; font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"> que s’apagava abans de la seva hora, abans d’haver arribat tan sols. Va començar a proferir renecs i insults al fat, als déus, per què m’haveu abandonat? I a tot el que pogués haver tingut part de la culpa –o de la responsabilitat– que li acabessin de trucar per dir-li el que li havien dit. Amb l’aparell enganxat a l’orella per una banda i al palmell suat de la mà per l’altra, es refugiava al lavabo. El petit de la casa, que el seguia, s’hi acostà. Papa, què passa? Papa, què ha passat? Què passa, papa? Una abraçada que els fonia. I plors. I el petit, al cap de poc, papa, ara ja no estàs trist? El gran dels dos germans, més caut, va voler certificar per ell mateix que els seus presagis eren de veritat la causa de tanta paraula gruixuda escopida pel seu pare. I com es mor, algú que no ha nascut? El pap ple de preguntes, de tristesa i d’amargor. I aquella germaneta que havíem de tenir? El pare, jo us estimo, fills. I el gran que se li penja al coll, per no veure’l com plora i per sentir-se més petit. I deixa anar, quina sort, oi pare, que nosaltres som aquí?</span>andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-21332195825914504892018-07-18T06:49:00.001+02:002018-07-18T20:57:09.112+02:00Amb sucre<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://4.bp.blogspot.com/-E6qkeAjZHK8/W07meXhpbuI/AAAAAAAAZ5E/vAf7xZy5yIY61_60BHjAK2-sc_ILFtwXACLcBGAs/s1600/Captura.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="350" data-original-width="443" height="252" src="https://4.bp.blogspot.com/-E6qkeAjZHK8/W07meXhpbuI/AAAAAAAAZ5E/vAf7xZy5yIY61_60BHjAK2-sc_ILFtwXACLcBGAs/s320/Captura.JPG" width="320"></a></div>
<div dir="ltr">
<br></div>
<div dir="ltr">
<br></div>
<div dir="ltr">
Ja en van quatre. Avui la Júlia compta les vegades que se li han negat els ulls. I ja en van quatre.</div>
<div dir="ltr">
Ha fet l'exercici massoca de posar-se als cascos la llista de cançons que la van enamorar. Ella, tan. Ella. Tan tot i ara tanta incertesa. Ha dinat trista, sola. Hi ha companyies que poden provocar una indigestió. I ha avançat la seva hora habitual, i així, quan la resta de la gent començaven a desfilar per la cuina de l'oficina, la Júlia ja feia el cafè, avui amb sucre. De cop l'ha trobat tan dolent que s'hi ha hagut de posar sucre. I el cafè era ben bé el mateix. La tassa, la cafetera, tot. Però tota l'amargor li ve de dins. De no saber. Del fons de mals endreços insospitat fins ara i que li ha explotat just a la cara, al damunt, a dins.</div>
<div dir="ltr">
La Júlia acarona el coixí per adormir-se, però els veïns de sota casa, amb la calor de l'estiu, de nit miren cinema antic de sèrie B, si és que hi arriba, mal doblat amb veus on l'estridència fa de teló de fons. I cada nit. La Júlia pensa que demà posarà un cartellet a la porta de l'edifici, mirant endins, implorant el silenci que a les nits es fa tan necessari. Però s'hi repensa. Encara hi haurà qui li voldrà retreure haver fet l'amor tantes vegades. Tot l'any amb la finestra oberta. Abans amb tantes dones diferents, i els últims anys, només amb la Paula, que tota sola és un catàleg sencer de matisos del gemec. Ningú sabrà, però, que ara tot és diferent.</div>
<div dir="ltr">
I ella hi dóna voltes mentre s'adorm, just quan al televisor de sota casa el doblador d'en Bogart diu pequeña.</div>
andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-73060596139711901922017-06-04T22:02:00.001+02:002017-06-04T22:02:50.495+02:00Que encara no<p dir="ltr">I jo que no me'n sé avenir. Encara no me'n sé avenir, encara no. Encara em costa acostumar-me a ser feliç amb tu, de tu, per tu. Em costa perquè és llarga l'ombra de tristesa que encara em cau a sobre des d'una vida vella, des d'abans, des de ja feia massa temps. Em fa algun mal encara aquella vida, em fa dolor el record mal digerit de tanta indiferència. I com més va, jo més la reconec, aquella indiferència, més greus se'm fan aquell antic menysteniment, aquella pobra intenció idiota de fer mal. Però ja està.</p>
<p dir="ltr">I ara no me'n sé avenir, encara, tot i que en vaig aprenent. Em costa entendre que m'estimis, que t'estimi, que ens agradi de xerrar pels descosits, de caure junts i de tornar a aixecar-nos junts de tots els dubtes. Encara se'm fa estrany que em vulguis tal com sóc, perquè sí. I que jo et vulgui perquè sí, perquè ets com ets, perquè tu i prou. Perquè vols. I perquè vull. Perquè volem i volem junts cap a Manrússia al nostre galliner mal endreçat, al nostre somni de silenci i llibertat.</p>
<p dir="ltr">Encara em cal aprendre que l'esforç es fa virtut i es torna recompensa. Encara dec haver d'acostumar-me a estimar de nou, a ser feliç així, amb tant i alhora amb tan poqueta cosa.</p>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"> <a href="https://lh3.googleusercontent.com/-7M82gumKxw8/WTRnaBmnJDI/AAAAAAAAV5A/MvqIiGkuXRcncAZkW9uanPQojgnh8eVNACHM/s1600/IMG_20170604_215417_004.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"> <img border="0" src="https://lh3.googleusercontent.com/-7M82gumKxw8/WTRnaBmnJDI/AAAAAAAAV5A/MvqIiGkuXRcncAZkW9uanPQojgnh8eVNACHM/s640/IMG_20170604_215417_004.jpg"> </a> </div>andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-68421502971457104252016-10-24T06:43:00.001+02:002016-10-24T15:50:05.101+02:00Aquí tot és un 131<p dir="ltr"><i>Aquí tot és un 131</i>. Quin descans. Ho diu l'agent, encara amb una barreja comprensible de seguretat i de sorpresa. M'esperava, és evident. M'ha vist i ha saltat del cotxe amb una mà a la porta i l'altra a l'emissor. O a l'arma? Ara no ho sé. Em tenia, em tenien. Vés a saber qui coi buscaven, però en aquell moment just, ja em tenien. Qui sóc, què hi faig aquí. I sobretot, què hi faig aquí just ara.</p>
<p dir="ltr">Corria, senyor agent. I ell em deu haver dit <i>caballero</i> en més d'una de les seves intervencions. Estava en fals i ho he notat. Però ell és la llei, ell és la força de seguretat i no es pot permetre la inseguretat que se li endevinava. I li entreveig aquest neguit, i entenc que no li agrada. Em diu que he aparegut en el lloc just en el pitjor moment, i que si jo arribo a sortir de l'altra banda s'hauria vist obligat a fer totes les comprovacions. Totes? No ho entenc.</p>
<p dir="ltr"><i>Alguna</i><i> </i><i>vez</i><i> </i><i>ha</i><i> </i><i>estado</i><i> </i><i>detenido</i><i>?</i> I aquestes coses es pregunten així? Li dic que no. De fet he vacil·lat, però he fet veure que bufava, perquè per no saber-ne massa, de fet no ho sé. Un cop em van parar. Anava en bicicleta i amb la barba. No sé si això és una detenció. Perquè em van tenir aturat una estona, detingut en el temps i en l'espai, per dir-ho així. I una nit, tornant de no sé on, no duia ni els papers del cotxe. Van tenir a bé de dir-se la matrícula per la ràdio i descartar-me. I una matinada, marxant d'hora a treballar. Però deu ser que no, que de tenir-me aturat a detenir-me hi va un bon tros, i jo dic no. Amb seguretat. Esbufegant encara.</p>
<p dir="ltr">Li mostro el mòbil. Sí, ara se surt de casa amb el telèfon abans que amb la documentació. Jo, almenys, m'hi trobo. Estic marcant la ruta. Ho veu? Li deixo el mòbil. Pot veure que he sortit de casa i que faig una volteta. Carall, avui que anava a un bon ritme. Potser si m'hagués vist un altre dia, arrossegant-me, no hauria sospitat que jo podia estar fugint, no sé de què o de qui, encara. I no ho sabré. Què em costarà tornar a trobar el moment per repetir les bones sensacions d'aquest matí? Ja de per si no m'entusiasma sortir a córrer. En fi.</p>
<p dir="ltr">Durant l'estona que parlem, que m'interroga, apareix un altre cotxe patrulla esgarrapant l'asfalt encara fresc. És massa d'hora i no ha sortit el sol. I pitjant aquell botó damunt l'espatlla, diu <i>aquí</i><i> </i><i>tot</i><i> </i><i>és</i><i> </i><i>un</i><i> 131</i>. I jo al final respiro. És bo ser un 131. M'imagino. Només un 131. <i>Sólo</i>. Em sento, per un cop, content de ser una confusió. Baixava pel carrer i he vist una llum blanca impressionant. I per no anar-hi de cara, per no fer-me mal als ulls, he tombat cap a la dreta i és llavors quan he vist que podia convertir-me en una magnífica confusió. I ha anat així. Un 131. O potser era un altre número?</p>
<p dir="ltr">I em deixa anar, em deixa córrer un altre cop en la penombra dels fanals blancs, tristos del meu barri. Segueixo sense ritme entre les fabriquetes i els tallers que fan la pau cada diumenge.</p>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"> <a href="https://lh3.googleusercontent.com/-5PYbnAuB430/WA2RXsIz7rI/AAAAAAAAVRM/MXMB5EKJl4Q/s1600/IMG_20161024_055106.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"> <img border="0" src="https://lh3.googleusercontent.com/-5PYbnAuB430/WA2RXsIz7rI/AAAAAAAAVRM/MXMB5EKJl4Q/s640/IMG_20161024_055106.jpg"> </a> </div>andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-83696474089117915702016-10-06T07:31:00.000+02:002016-10-06T15:46:53.171+02:00Neteja<p dir="ltr">Arribo a casa i el cotxe encara fa olor de colònia forta. Tot el trajecte l'he sentida. Jo també faig olor d'aquesta olor, d'alcohol, que desenganxa els cossos de la feina i de la nit. D'aquesta mala olor que almenys fa net i passa pàgina. La Lucy m'ha fet una bona abraçada, ens hem fet una abraçada com potser fa temps que ens voldríem haver fet. Perquè sí, perquè és un tros de pa. Perquè no cal res especial per abraçar-se. Només tenir-ne ganes. Perquè ella és bona. M'ho diuen els seus ulls. Es fica dins el cotxe i diu adéu.</p><p dir="ltr">S'acaba de buidar. Del tot, amb mi. Ha fet neteja. Com si de cop cap més amic li hagués pogut fer mai aquest servei. De fet, com si ningú mai no l'hagués sentit parlar una estona llarga, tard, de nit i sense pressa. M'ha dit que sí, que pel seu fill i pels seus néts, ha valgut molt la pena viure. Però fa un moment negava els ulls i feia fort el cor i resumia que <i>desde</i><i> </i><i>los</i><i> </i><i>séis</i><i> </i><i>años</i><i> </i><i>y</i><i> </i><i>hasta</i><i> </i><i>hoy</i><i> </i><i>he</i><i> estado </i><i>trabajando</i><i>, </i><i>y</i><i> </i><i>para</i><i> </i><i>qué</i><i>?</i> Se sent poqueta cosa. I fa un posat entre la ràbia i la decepció. És una lluitadora, però se sent poqueta cosa.</p><p dir="ltr">Em diu que se l'estima un poc encara, que està malalt i que ara no té cor d'abandonar-lo. I que li diuen que si no ho ha fet és justament això, que encara se l'estima. Que fan com si no-res, que no és com fa molts anys, i que algun cop, de nit, ell encara li demana de fer-se companyia, li diu que li cal escalfor. Res més. I així malviuen. <i>Si</i><i> </i><i>yo</i><i> </i><i>le</i><i> </i><i>hubiera</i><i> ya </i><i>dejado</i><i> </i><i>hace</i><i> </i><i>unos</i><i> </i><i>años</i><i>, </i><i>no</i><i> </i><i>le</i><i> </i><i>echaría</i><i> </i><i>en</i><i> </i><i>falta hoy, y </i><i>te</i><i> lo digo </i><i>de</i><i> </i><i>verdad</i><i>. </i><i>Pero</i><i> </i><i>ahora</i><i> </i><i>no</i><i>.</i> No pot. I diu que no és la por.</p>
<p dir="ltr">I tot m'ho explica perquè parlàvem del seu fill. I que amb la seva jove, <i>que ya n</i><i>o pone más los pies</i><i> </i><i>en</i><i> </i><i>mi</i><i> </i><i>casa</i>, i torna a dir el meu nom, encara són amigues. Que després de tot han aconseguit ser-ho. Però que al seu noi, ella li ha fet molt mal. I aquí els seus ulls negres d'ametlla es neguen, la seva pell torrada, vermella, amazònica, agafa alè i el seu cabell llis, lligat enrera amb una goma de cabell, no mou ni un fil, a punt de totes les batalles. La Lucy fa neteja, passa la mopa per terra i per dins seu amb el cabell lligat enrera amb una goma de cabell. I somriu sempre, una virtut que sempre li he envejat.</p>
<p dir="ltr">Quan jo li he dit que no, que ja no som parella amb la mare dels meus fills, li ha sabut greu. Fa un ai i em repeteix el nom. <i>Yo</i><i> </i><i>lo</i><i> </i><i>veía</i><i> </i><i>tan</i><i> </i><i>lindo</i>, em diu. No s'ho hagués imaginat. I els nens. I pensem diferent. Però sempre val més el respecte que ens tenim i de seguida ens hem entès. La Lucy sempre hi és. I amb la conversa amb ella sempre tinc la sensació que mai no està de més el que ens diem. Que es dóna. Que s'entrega sense reserves, que estima les coses petites i la gent que l'envolta sense interrogar-se. Té ull.<br>
I quan l'he vista, aquesta nit, per no espantar-la, per no estirar-la amb poca traça de la nit l'he cridat i ha estat contenta. M'ha conegut per la veu, em diu, i em diu el nom. Que bé, avui, haver-nos vist.</p>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"> <a href="https://lh3.googleusercontent.com/-PmGnC1PvRr8/V_ZQkE64x0I/AAAAAAAAVF0/ZMsAt17Z48c/s1600/IMG_20161006_062313.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"> <img border="0" src="https://lh3.googleusercontent.com/-PmGnC1PvRr8/V_ZQkE64x0I/AAAAAAAAVF0/ZMsAt17Z48c/s640/IMG_20161006_062313.jpg"> </a> </div>andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-7251558460392191142016-09-08T00:29:00.002+02:002016-09-08T00:44:52.993+02:00En bucle<br>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://1.bp.blogspot.com/-QqJPJNAkt2E/V9CNxIRm5zI/AAAAAAAAUgs/gf1LoD7V7y8MFkDCYQRZonvEURwmyabAQCLcB/s1600/7set16.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="261" src="https://1.bp.blogspot.com/-QqJPJNAkt2E/V9CNxIRm5zI/AAAAAAAAUgs/gf1LoD7V7y8MFkDCYQRZonvEURwmyabAQCLcB/s320/7set16.jpg" width="320"></a></div>
<br>
Aquest estiu no acaba mai.<br>
<br>
Igual que el foc que se'ns promet darrerament des del moment que el món es va llevant i és món, igual que aquell <i>bon dia</i> edulcorat dels noticiaris matinals. És la repetició incansable dels fets i dels desitjos, de les fílies i les fòbies, de la il·lusió i de l'avorriment atàvic, igual que tot allò, aquest estiu no acaba mai.<br>
<br>
I em crema la pell de l'ànima, com la que em vesteix els ossos de les cames i viu ben sola una agonia necessària sota el sol. Al meu panxell podria fer-s'hi un ou ferrat. I em regalimen, com gotes grosses de suor que corren galta avall, les ganes de reeixir. La sensació? Tot m'és igual. Aquest estiu no acaba mai.<br>
<br>
Com un munter ben endreçat de caixes, de palots tots plens de fruita, o buits. Com tot un camp sembrat, que empeny la vida enfora. Com un silo ple de gra. Tot és a punt, i alhora hi és en va. Aquest estiu no acaba mai.andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-80253187232491190302016-06-04T02:27:00.003+02:002016-06-04T08:47:55.179+02:00Mig any<span style="font-family: Verdana,sans-serif;">Mig any de pena mal portada, de dol escabellat, descabdellat, de com pot ser. Mig any que a estones penso en tu. Mig any que a estones no. I com pot ser, que a estones no? Mig any d'aprendre a viure sense escut, de fer d'escut sense saber-ne ni haver-ho assajat mai. De no plorar en públic perquè no en sé, potser és que no n'he sabut mai, perquè no puc. I un punt de no plorar per la vergonya, no de plorar. De no saber plorar. Per la vergonya de tenir vergonya de mostrar-me, de posar entre jo i el món un mocador de ràbia i de veritat. Mig any.<br><br>I aquesta sensació de no t'ho explico perquè ja no puc. De no t'ho dic perquè no em sents. Perquè no pots. I jo tampoc. Mig any d'aquest jersei, de la jaqueta blava, d'una cartera vella. De s'ha trencat el disc de l'embragatge, d'ara faig coses diferents, de ja no tinc la furgoneta. I ara vaig amb un utilitari que és ben igual que el que tants cops tu vas voler-me regalar. Mig any de tot. De tot i res. De novetats que no sabràs, i de buscar senyals per malcalmar-nos, per no quedar colgats sota el molt pes dels dubtes, dels bons records. La vida ens pesa, ara mateix. Però potser encara ens pesa més la mort.<br><br> Mig any. Com si aquest mig volgués dir alguna cosa.<br>Al cap de l'any, hi haurà cap diferència?</span><br>
<br>
<span style="font-family: Verdana,sans-serif;"> </span><br>
<span style="font-family: Verdana,sans-serif;"></span><br>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://4.bp.blogspot.com/-hhE3PObim2g/V1IfKYbWezI/AAAAAAAAQnM/gnARznnd5dMgAD6W9bYmfmHk90hNDCH-QCKgB/s1600/IMG_20160515_164123%255B1%255D.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="300" src="https://4.bp.blogspot.com/-hhE3PObim2g/V1IfKYbWezI/AAAAAAAAQnM/gnARznnd5dMgAD6W9bYmfmHk90hNDCH-QCKgB/s400/IMG_20160515_164123%255B1%255D.jpg" width="400"></a></div>
<span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;"></span>andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-58912270828045276412016-06-03T00:32:00.001+02:002016-06-03T00:32:06.893+02:00He estat bé<p dir="ltr">Potser ja n'hi ha prou, d'entrada. Estar bé. Sense esperar cap nota, cap apunt, cap estadística, res en concret. Cap so fora de to. Però amb to i amb so. Has estat bé. I sí, ho has entès bé: estar bé vol dir sentir-se bé. Potser res més.<br>
I tornar a casa a veure com es fa de nit, o com ja se n'ha fet. O ser en un tren botit de joventut que surt de festa. O haver sentit el dring del mig ciclista que ha passat, pedal més aviat lent, mentre el seguia un carro ple de matalassos empès per un pobre home, mentre el sopar era el protagonista, mentre et senties bé i passaven tantes coses.<br>
Potser ja n'hi ha prou, per ara. Com deia l'avi, sempre. Per ara, bé. I alçava un punt la mà amb els dits mandrosos. I feia aquella cara. Semblava una ganyota, com de voler fer riure fent un posat seriós. Sense voler-ho.<br>
Estar bé, sense més. Potser, per ara, ja n'hi ha prou. Estar bé mentre tot passa i tu ho pots viure.</p>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"> <a href="https://lh3.googleusercontent.com/-dfbyL1hZ8jk/V1Cz40by7MI/AAAAAAAAQmw/2rySOxHS0j0/s1600/IMG_20160603_000937_367.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"> <img border="0" src="https://lh3.googleusercontent.com/-dfbyL1hZ8jk/V1Cz40by7MI/AAAAAAAAQmw/2rySOxHS0j0/s640/IMG_20160603_000937_367.jpg"> </a> </div>andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-81583396291502005962016-03-22T01:15:00.001+01:002016-03-22T01:16:56.819+01:00Primavera<p dir="ltr">La primavera, aquest cop, ha arribat sense talons, a peu pla i gairebé descalça. Sense perfum. Ha entrat a escena de puntetes, per entre mil gotes primíssimes de pluja que li feien de cortina, de teló. Ningú no l'esperava, que hi era ja mig amagada dins l'armari d'aquest hivern malalt, com de mentida. Potser no havia marxat mai però feia temps que la volíem altre cop entre nosaltres. Que la volia amb mi. I m'ha arribat amb un somriure net i transparent, de dents que fan l'ullet per sota el llavi. Ha aparegut serena, pausada, segura. Amb tota la pau de què era capaç. I amb el convenciment que n'era l'hora, que s'han acabat ja aquell mig fred estúpid i la tristesa estèril, la por i el poc penediment que encara algú guardava.
<br>
<br>
Fa ja més de trenta hores que és primavera, però no és arreu que se'n coneguin els efectes. Hi són i es fan notar a qui els vol sentir. Com si es tractés tan sols de voler-ho, sense més. Com si volent-ho fos probable, fos possible i fos real. Com si poguessin fer-se a mida primaveres, com fer-se a mida un bon guió per una tarda, per una nit, per un dia sencer, de molt més de trenta hores. Encara hi ha algun llençol blanc a les muntanyes, i encara el pit se'ns glaça amb l'aire fred de matinada. Com se'ns refreden un dia, de cop, la punta del nas, les puntes dels peus, les puntes de l'ànima que té puntes i no es pot posar mitjons. Però el sol és dens i empeny segur per entendrir els moments de dubte, per escalfar els ronyons que a mitja tarda se'n recorden que el temps dels pocs abrics encara no ha arribat del tot. És primavera i no és moment encara de ficar-nos nus al riu. Se'ns pot tallar de fred la sang, i ara és moment de no donar-li massa feina. Que pugui arrencar el bull a poc a poc per esclatar quan sigui l'hora justa.</p>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"> <a href="https://lh3.googleusercontent.com/-IFAsJptpMko/VvCOjINQQLI/AAAAAAAAQhk/qdAU-YOBOtw/s1600/IMG_20160322_003322_380.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"> <img border="0" src="https://lh3.googleusercontent.com/-IFAsJptpMko/VvCOjINQQLI/AAAAAAAAQhk/qdAU-YOBOtw/s640/IMG_20160322_003322_380.jpg"> </a> </div>andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-16373216430688225172016-03-14T23:08:00.000+01:002016-03-17T16:03:39.953+01:00Trenta anys<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://4.bp.blogspot.com/-YiL-0VFhh-c/VuctSaprZMI/AAAAAAAAQhM/xu6q7RZkE6w21OY9PzDtUuOK61BOpEaHg/s1600/IMG_20160314_222635_152.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://4.bp.blogspot.com/-YiL-0VFhh-c/VuctSaprZMI/AAAAAAAAQhM/xu6q7RZkE6w21OY9PzDtUuOK61BOpEaHg/s320/IMG_20160314_222635_152.jpg" width="320"></a></div>
<div dir="ltr">
<br></div>
<div dir="ltr">
<br></div>
<div dir="ltr">
Diumenge alegre, radiant, amb un sol que comença a ratllar la impertinència continguda, tímid, deixant-se notar. I els amics que arriben. No saben pis ni porta i sona el mòbil. Endavant! Més de trenta anys. Les nostres vides aixecaven encara no dos pams de terra quan van trobar-se al parvulari. Avui no fem fotos, no ens cal. Els girs que fan els camins nostres no són prou forts per allunyar-nos mai definitivament. I vénen a dinar però no he preparat res encara. Potser fa més de trenta anys que esperem aquest dinar, i no tinc res a punt. I obrim l'ampolla.</div>
<div dir="ltr">
<br></div>
<div dir="ltr">
El vi és deliciós, i l'un explica que s'ho ha proposat, amb la parella, d'anar-ne coneixent, de vins. Hòstia, que no pot ser això de viure en un país de vinyes i no saber-ne res. I no brindem, no ens cal. Tallem formatge i ens retrobem al pati de l'escola, i en les anècdotes d'aquests més de trenta anys. M'agradaria saber, per curiositat rosa --groga, afegeixo jo-- què se n'ha fet d'aquells que havien de menjar-se el món quan érem nens. Ja fa trenta anys. I l'altre dia vaig saludar-ne un que encara no he pogut saber qui era. Vaig fer-li bona cara i au adéu. I surt aquell psicòleg que no era vident, que diu que diu la mare d'ell, que va dir un dia que no, que passaria el temps i no seríem més amics. Que els tres ens aveníem molt, però que llavors érem petits, i que érem tan diferents. Que allò s'acabaria.</div>
<div dir="ltr">
<br></div>
<div dir="ltr">
I l'altre estripa de la ràdio, i dels mitjans transmèdia i dels treballadors enquistats a l'empresa pública, amb carnet del partit. I estripa dels qui manen, i d'ell mateix. Estic buscant la fórmula que em fotin fora, n'estic fins als collons! I no, no m'agraden els hospitals retallats i tampoc el dia a dia de la gent sense objectius, sense ganes de sortir de la rutina de fer veure que treballa per cobrar a final de mes. Tots, tots molt contents de ser al comitè d'empresa. Quina colla de mandrosos! I escup insults a tort i a dret. Un estudi que ha costat un milió d'euros? Ja els el fotrem nosaltres amb un parell de matins, que no cal tanta història per saber qui sobra i qui no sobra en una plantilla. Que ell s'ho sap, això. Que a casa ja han tingut una aturada que s'ha menjat els mocs i mig senderi pensant que no valia. I al cap del temps, per sort, ja val i està encantada treballant i té oportunitats. Com li ha costat, redéu!</div>
<div dir="ltr">
<br></div>
<div dir="ltr">
I la paella ens surt decent i fem gelat i fem cafè. I més cafè i ara sí, brindem. Per l'estiu! Alcem un brindis improvisat a la terrassa, amb tassetes trencadisses de cafè al sol de març d'aquest hivern malalt que, ara sí, ja fa dies que vol marxar del tot. I ara toca als bancs, quins lladres. I tenen la paciència, que només tenen els amics, i l'amabilitat morbosa de veure com em dessagno d'egoisme. I em deixen que els faci lectura dramatitzada d'aquell conte mig estúpid de <a href="http://endormiscat.blogspot.com.es/2014/08/lladre-i-mentidera.html">desamor</a>. El meu ego és tan menut, que em cal omplir-lo quan es buida, que és sovint.</div>
<div dir="ltr">
<br></div>
<div dir="ltr">
El cava ens l'hem deixat a la nevera. No hi penso mai! Tampoc no farà falta. El guardarem per la propera. Més cafè i les abraçades notarials que donen fe del fracàs de diagnòstic del psicòleg del bigoti i les ulleres. Trenta anys més tard, són evidents les nostres diferències. I és evident que ens estimem igual.</div>
andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-43291413572260022702016-03-10T00:17:00.000+01:002016-03-10T00:18:26.144+01:00Somriu<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://4.bp.blogspot.com/-a6vnbX-wgVk/VuCTM_ZV4KI/AAAAAAAAQg4/oYhEjdwzT3A/s1600/IMG_20160309_190907.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://4.bp.blogspot.com/-a6vnbX-wgVk/VuCTM_ZV4KI/AAAAAAAAQg4/oYhEjdwzT3A/s320/IMG_20160309_190907.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<br />
Mira el cel i somriu.<br />
<br />
Tarda d'ombres severes, de llum amable, de siluetes ben tallades sobre les parets, davant les cases. L'escenografia modesta de cada dia i un últim raig de sol entrant, pausat, inofensiu, al carrer de casa per la cantonada de ponent. El dia ja ha estat prou gris com per no trobar-hi --com per no buscar-hi-- un final amb una mica de color, amb una mica de contrast. El fred, mig tímid, s'ha deixat notar, però encara no amb aquella ràbia que se li recorda d'altres hiverns. A migdia, quatre gotes mal comptades de pluja somorta, quatre gotes amb l'únic ofici de fer amagar els passavolants sota el porxo rònec d'una empresa de transport, al bell mig de qui sap on. Quatre gotes i un aire espès, salat, de delta. I ganes de marxar. I de tornar.<br />
<br />
I llavors veu els núvols.<br />
<br />
Com un retall exacte, com un mural pintat sense plantilla, com un petó que no t'esperes. La pressa queda suspesa en l'aire, a mig camí entre les poques ganes de tenir pressa i el plaer de veure el cel, de contemplar-lo, d'aturar-s'hi, de mirar-lo, d'admirar-lo, d'admirar-se'n, de perdre l'alè, de resseguir i de perseguir el dibuix canviant que a cada moment fuig d'ell mateix. Entre l'oblit més absolut de la pressa de fa un moment i la immòbil obertura que els llavis li esculpeixen en el buit, com no podia haver imaginat que li passaria aquesta tarda, com no podia témer aquest matí gris i cru. I no se'n recorda massa, ja, a hores d'ara, però ahir a aquesta hora, plorava. I avui somriu.<br />
<br />
Mira el cel i somriu.<br />
<br />andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-46354039993106880462016-03-08T08:35:00.000+01:002016-03-17T18:40:15.402+01:00tractes<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://1.bp.blogspot.com/-J9x2RDRd4Sc/Vt54RgZw52I/AAAAAAAAQgg/TDdgeBqKm8Y/s1600/IMG_20160308_075338.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://1.bp.blogspot.com/-J9x2RDRd4Sc/Vt54RgZw52I/AAAAAAAAQgg/TDdgeBqKm8Y/s320/IMG_20160308_075338.jpg" width="261"></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
Pare, crec que ho estic aconseguint. Estic fent tractes. Ja he canviat de companyia de telèfon. Aquests sembla que m'entenen una mica millor. I tinc el pis ben connectat. Amb la xarxa. Amb el barri, amb el món, encara no ho sé. Sí, el pis que no has vist, el de la vida que no em vas arribar a conèixer. Han canviat tantes coses, aquest temps que no hem parlat! Però estic fent tractes i crec que aviat podrem estar en contacte. Una mica de tant en tant. Vull mirar si, dins l'oferta que em fan per contractar tots els serveis amb la mateixa companyia, hi ha algun abonament de missatges extra, o especials. No creguis, no sé si me'n sortiré, les negociacions sempre són dures, i tu ho saps. Pensava que, almenys, un text petit de tant en tant, un enviament de pocs caràcters, o pocs segons de veu... De moment no hi ha manera. A tu, que tenies el cul pelat de vendre, crec que també et costaria. De fet, et deu estar costant, perquè no tinc el més menor indici que t'arribin els meus missatges dels últims dies, de les últimes setmanes, dels últims mesos. Com va tot?</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<br></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
Va?</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<br></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
Tot?</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<br></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
No m'he proposat grans coses, creu-me: ser feliç, encara que sigui a estones. No cridar, no enfadar-me. Potser m'hauré de fer uns deu manaments a mida. Ja ho diuen, deu prohibicions, i la resta, llibertat. De moment m'estic acostumant al silenci. I tu en sabies un niu, d'això. Vull dir, que els gens teus i de l'avi m'hi deuen ajudar. No em fa cap por estar sol. M'agrada. I sí, la bona companyia sempre és grata. Sempre està bé tenir amb qui fer una broma i riure una estona. I estimar i que t'estimin, només faltaria! Però tampoc no sé si en aquesta vida nova i diferent estic fent prou bé. No vull dependre de res ni de ningú que no sigui jo mateix. M'explico? Ja et dic, no sé si en sé, si en sabré prou.</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<br></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
Bé, pare, me'n vaig a l'embús, que m'esperen els carrers. Ens anem dient, va bé? T'estimo.</div>
<br>andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-6919565868199797832016-02-21T16:39:00.001+01:002016-02-21T16:39:35.797+01:00Tot transcendeix<p dir="ltr">Tot transcendeix, deliberadament,<br>
l'àmbit de pau i de silenci<br>
que, a poc a poc i amb molt d'esforç,<br>
tracem, si cal, sense saber-ne.</p>
<p dir="ltr">I és just que vulguem calcular<br>
l'abast indòmit de l'avui<br>
per molt que avui no ens cal<br>
ni ens ve de gust de calcular-lo.</p>
<p dir="ltr">Amb tot, el temps té la paraula.<br>
I el nou desig reneix de nou<br>
per esborrar el color i el traç<br>
d'aquell espai segur que dibuixàvem.</p>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"> <a href="http://lh3.googleusercontent.com/-x0nmtv7CdZk/VsnaNctH_XI/AAAAAAAAQfk/1yERCa2ZODE/s1600/1456069150440.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"> <img border="0" src="http://lh3.googleusercontent.com/-x0nmtv7CdZk/VsnaNctH_XI/AAAAAAAAQfk/1yERCa2ZODE/s640/1456069150440.jpg"> </a> </div>andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-53675907648165687792016-01-12T07:38:00.001+01:002016-01-12T15:37:37.044+01:00Espera<p dir="ltr">Densa i lenta com les hores, l'espera.</p>
<p dir="ltr">Cada minut, cada mirada, cada sospir. Cada moment que no passa perquè l'esperes massa, perquè el vols amb tota la força que encara guardes, perquè el desitges amb l'entranya. Has mal aparcat el cap i les raons que no s'entenen amb raons i fuges endavant. Ja ho diuen, mar enllà. Cap enrera, ni per agafar impuls. I et queda l'entranya, sí, la víscera que pot portar-te cap a racons insospitats de tu mateix, prop de l'abim. On l'odi a tot el que et fa mal et surt com l'aigua d'una regadora. I sort de la terrassa que serà terra i aire i serà llum. Sort que podràs regar-hi a poc a poc amb l'aigua que serà vida perquè ja ho és. Però ja serà una altra vida.</p>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"> <a href="http://lh3.googleusercontent.com/-9HuusrnNcLo/VpSfTW6yhZI/AAAAAAAAEmY/JR2sHlUwg3Y/s1600/IMG_20160112_072542_094.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"> <img border="0" src="http://lh3.googleusercontent.com/-9HuusrnNcLo/VpSfTW6yhZI/AAAAAAAAEmY/JR2sHlUwg3Y/s640/IMG_20160112_072542_094.jpg"> </a> </div>andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-28607523363340768512016-01-11T00:27:00.000+01:002016-01-11T06:33:19.623+01:00Tampoc tot és tristesa<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://1.bp.blogspot.com/-SR2ApiiHxUQ/VpLaPkj7rhI/AAAAAAAAEmI/UiLsDuNjRZs/s1600/IMG_20160109_180702.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="http://1.bp.blogspot.com/-SR2ApiiHxUQ/VpLaPkj7rhI/AAAAAAAAEmI/UiLsDuNjRZs/s320/IMG_20160109_180702.jpg" width="240"></a></div>
<div style="text-align: right;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<i style="text-align: right;"><span style="font-size: x-small;"><br></span></i></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<i style="text-align: right;"><span style="font-size: x-small;">I hate U I love U. </span></i><span style="font-size: x-small; text-align: right;">Gnash</span></div>
</div>
<div style="text-align: right;">
<div style="text-align: center;">
<br></div>
</div>
No em surt de dins. No em surt sencera la tristesa. Perquè deu haver-ne de quedar una mica, algun polsim, perquè seria massa fàcil --o massa dur-- poder-la bandejar tota tot d'una. Perquè anirà marxant lenta com un cargol, com una furgo vella que va lluny, com un tren negre de vapor per una via llarga que perdem en l'horitzó. Perquè l'abisme, el buit, cal veure'l quan s'acosta, i cal trobar-s'hi i cal tastar-lo, assaborir-lo i tot si cal. Però a poc a poc, no prendre mal.<br>
<br>
Perquè tampoc tot és tristesa. Hi ha alguna cosa més, que vessa i brolla, com les paraules volgudes, com la poca por al desconegut, com obrir una d'aquelles portes que sempre ha estat tancada. Caminar, anar endavant sense girar-te per no tornar-te pedra, per no tornar-te sal. Per no quedar-te sol. Avançar ara cap a una nova solitud volguda, per no trobar-te un dia sol en una solitud que no havies volgut triar i et perseguia. Que torni, sí, la immensitat d'haver esborrat els dubtes i els ofecs i les incomprensions, d'haver trencat un cop almenys amb la rutina imbècil d'imposar-te les voluntats alienes, de renunciar a ser el que volies ser. Sense retrets, sense culpables, sense incerteses. O amb tota la incertesa de la infinita novetat.<br>
<br>
I hate U I love U. Un resum, com tots els que s'escriuen sols --que se m'escriuen-- des de fa uns dies. I a cadascú li etzibo el que em demana sense demanar-me'l, el que li explica com em sento, i com no em vull sentir.<br>
<br>
<br>
<br>
<br>andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-42294043876634961202015-12-29T07:51:00.000+01:002015-12-29T07:51:33.264+01:00Més<div dir="ltr">
<br /></div>
<div dir="ltr">
<br /></div>
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="http://4.bp.blogspot.com/-dGXjk2vsDWU/VoIXmGbjjhI/AAAAAAAAEkk/P7Bz15WMz0E/s1600/maleta.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" src="http://4.bp.blogspot.com/-dGXjk2vsDWU/VoIXmGbjjhI/AAAAAAAAEkk/P7Bz15WMz0E/s1600/maleta.jpg" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">foto: Anna Giralt</td></tr>
</tbody></table>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<span style="background-color: white; color: #222222; font-family: arial, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<span style="background-color: white; color: #222222; font-family: arial, sans-serif;">Me n'adono ara que hauria volgut tenir-te més. Venir més, veure't més. </span><span style="background-color: white; color: #222222; font-family: arial, sans-serif;">Sentir-te i escoltar-te més, malgrat els teus silencis. Parlar-te més, contar-te més una miqueta més de mi. Deixar que m'expliquessis més una miqueta més de tu. Què en sé, de tu, ara mateix? Voldria haver sentit més batalletes de quan corries pels carrers de Seva en pantaló curt. I de quan al seminari us perdonàveu els companys aquells bunyols d'arròs fent-los morir entre plat i plat. En voldria més. I voldria haver renegat més amb tu, que ens era terapèutic. Ens hem cagat en tot i hem esquitxat tothom sense que ho arribessin a saber. Però ara ja no hi som a temps. No hi serem més a temps de repetir-ho.</span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<span style="background-color: white; color: #222222; font-family: arial, sans-serif;">Voldria haver rigut més, plorat més, haver-te abraçat més. </span><span style="background-color: white; color: #222222; font-family: arial, sans-serif;">Haver escrit més, que tu sempre m'ho deies. I haver enquadernat més aquells set anys de contes que em vas fer veure que eren meus. I regalar-te'ls altre cop, només per egoisme</span><span style="background-color: white; color: #222222; font-family: arial, sans-serif;">. Per celebrar com tu n'estaves, d'orgullós, i com ho deies amb el gest. I haver buscat un viatge en globus i haver-lo volat </span><span style="background-color: white; color: #222222; font-family: arial, sans-serif;">amb tu, com un somni que marxa dels llimbs.</span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<span style="color: #222222; font-family: arial, sans-serif;"><span style="background-color: white;">El temps ens és covard i fuig i se t'endú, i fa marxar bocins de tu en totes direccions. El viatge aquest deu ser el definitiu. I tot i així ens retrobem en somnis, en les fotografies, en els jerseis. I em dol haver-te d'esborrar dels teus petits tresors a la diàspora. Jo només voldria haver </span></span><span style="background-color: white; color: #222222; font-family: arial, sans-serif;">tastat més vins i haver fet més cafès. Haver viscut, una miqueta més.</span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5841461060499323341.post-50779795581325164122015-12-25T08:52:00.001+01:002015-12-25T08:52:58.165+01:00serà avui<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://2.bp.blogspot.com/-TRKH_0cmRVA/VnzxG2_cFWI/AAAAAAAAEjg/y-c_afcpNjk/s1600/20150626_175910.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" border="0" height="225" src="http://2.bp.blogspot.com/-TRKH_0cmRVA/VnzxG2_cFWI/AAAAAAAAEjg/y-c_afcpNjk/s400/20150626_175910.jpg" title="Foto: Josep Giralt" width="400" /></a></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; text-align: right;">
<i style="font-family: Arial, sans-serif;">Ens faltaran els teus silencis,</i></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; text-align: right;">
<i><span style="font-family: Arial, sans-serif;">la teva llum, els teus petons,</span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; text-align: right;">
<i style="font-family: Arial, sans-serif;">el teu somriure.</i></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">I serà avui, quan ens tornem a asseure a taula, que ens faltaràs. No ho sé, si et posarem el nom en un paper. Potser ja no. No tallaràs torrons ni esperaràs que algú s'enfili a la cadira per regalar-li una moneda a canvi d'algun vers. I no trauràs d'enlloc una sorpresa en forma del que sigui. Uns maons per construir-nos, unes teules per abrigar-nos. Un joc petit per recordar-nos que som vius.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;">Avui potser no sortirà, després dels cafès, aquella copa tronada, d'aram, per cremar-hi desitjos. Potser perquè ens costarà tenir-los. Potser perquè ens faltarà el teu. Potser. Has deixat marca, has obert traça. I ara ens queda caminar, com sigui, mig a les palpentes. No sé si sense guia. Ens queda buscar la traça a dins la neu, ens queda avançar potser una mica d'esma, mirant de recompondre'ns amb els maons que ens queden, i buscar l'abric de les teules que no s'hagin esquerdat. I fer foc nou, amb copa o sense i si cal sense desitjos. Però viure, perquè no ens queda més remei. Perquè som vius.</span></div>
andreuhttp://www.blogger.com/profile/12582032523927579629noreply@blogger.com1