29 d’agost de 2019

L'endemà



L'endemà d'aquella vegada vaig anar a buscar uns regals. Era molt a principis d'any i vaig passejar-me per uns magatzems gegants de mobles i coses, de sofàs i llits i coses, d'il·lusions i coses i més coses. Mentre triava i remenava els objectes que més tard ompliria de sentit per fer-los regalables, de cua d'ull pensava el meu futur. El pis que encara no tenia. I em vaig trobar una amiga. Comuna. La Maria, que és un tros de pa. Amb la Maria un cop vam amagar unes vísceres de porc a dins del bosc, de nit, perquè la colla del casal les trobés mentre jugava. I ens vam imaginar que l'olor de la carn morta faria de crida a les altres bèsties i acabaríem devorats. Aquell matí de gener va quedar tocada, Ii vaig abocar tot en cinc minuts, i em preguntava si allò ja era definitiu. Perquè hi ha bellíssimes persones, la Maria n'és una, que et pregunten si aquella decisió, que has pres després dels silencis, dels buits, del temps i les carícies perduts, de la soledat invisible, de la tristesa inexplicable, de tant plorar quan no et veia ningú, és ja definitiva.

L'endemà de la primera carregada als magatzems, quan ja m'havien encomanat la vigilància diària del Munt i Montserrat des de la nova posició, em va trucar el Tomàs. Ell és una bèstia de les emocions humanes i del coaching, un savi del que ens passa pel barret, una persona amable i coincisa, empàtica i atenta. Em deia que potser l'hòstia de la mort del pare, per més anunciada que hagués estat, m'ho havia fet trontollar tot, que aquestes coses passen i que potser més endavant ho podria veure diferent. El Tomàs em parlava i jo me l'escoltava dret mentre esperava, de nou als magatzems, el meu germà i la seva moto carbassa. Aquella tarda havíem d'endur-nos la llitera cap al pis i muntar-la. Se'ns hi va escapar un caragol d'aquells menuts, a dins dels tubs de l'estructura. Sort del Cesc, que és un manetes com el pare i va enginyar un sistema per recuperar-lo, ja no recordo com.

L'endemà de la segona carregada va venir la tercera. Sense descomptes per client reincident. M'hi va acompanyar la mare. A casa som d'aquesta mena de manera. No totes, però moltes de les coses importants les fem acompanyats. Vam provar alguns matalassos. La imatge. Ella, vídua de feia poc. Jo, separat des de feia menys encara. La mare no dormiria mai més amb qui s'havia estimat tota la vida. Jo no volia dormir més acompanyat com fins llavors. I ens estiràvem junts als llits per calibrar el gruix, la duresa i la textura de les nits que havien de venir. I la vam clavar: enlloc dormo com a casa.


L'endemà d'aquest cop tot és estrany. Sembla que tot apuntava cap aquí, cap a aquest final mig esperat, mig mal volgut. Hi ha coses que mai no ens permetríem que passessin. Hi ha coses que passen sense esperar-les massa, però tampoc fem res per aturar-les, com en un quadre de Hopper. Ho hauríem desitjat, potser, però cap dels dos no pretenia fer de l'altre l'amor de la seva vida. Potser això ens havia dut a un punt molt dolç i molt fràgil alhora. Caminàvem. Veníem de llocs tristos i ens hem regalat molta alegria i tota la tendresa que els nostres cossos no havien conegut. I ens hem estimat. I ens estimem encara. I ara no sé com sentir-me.

28 d’agost de 2019

De viatge

Marxen de viatge. Se'ls veu d'una hora lluny. Són joves, van amb pantalons curts, han matinat. El tren de les sis menys cinc s'atura a l'andana i ells s'hi enfilen. Equipatge mínim, petites vacances low cost. Se les mereixen? Se les mereixen, tothom es mereix unes vacances. A les seves veus s'hi endevina la il·lusió i la pell els sua els nervis.

Parlen de la Rosalía. De la [rosa'lia], no de la [ruzə'liə]. Ara tothom parla de la Rosalía. Es veu que s'hi ha d'estar molt en contra o a favor. A mi Los Ángeles encara em té paralitzat. Mentre passem per alguna de les Montcades reciten fragments del fucking money man. A aquestes hores al tren no s'hi canta, algú s'ho prendria com una broma de mal gust. Anar cap a la feina és una condemna i costa d'empassar que alguna cara sembli somriure. Però que algú cantés podria arribar a desencadenar una crisi de vagó. Aliens a la tristesa de les ànimes capcotes, discuteixen si es menjaran ara o més tard la xocolatina o l'entrepà que porten com a tot aliment, dedueixo, per al viatge d'avui. Un d'ells, el de la xocolatina, té alhora agafada amb la mateixa mà una d'aquestes barreges que ens diuen que és cafè amb llet i cacau dins d'una paperina de plàstic truncada. L'altre diu que si al control no li deixen passar l'entrepà li dirà al jambo de seguretat que s'esperi cinc minuts, que se'l cruspeix allà mateix, entre els infrarojos tafaners i les safates blanques plenes de mòbils, claus de casa, ulleres i cinturons.


L'un fa broma. No t'has pas deixat el dni? L'altre li respon no ho crec. Ara, si me l'hagués deixat, només et demano que no ho expliquis a ningú. A ningú, sents? Ens tanquem a casa teva i ja en sortirem el dia de tornar. L'altre, que s'imagina el panorama, no comparteix massa la idea. T'imagines? Cinc dies tancats a casa meva només menjant i fumant. No, tio. I deixen la ficció. He dut medicaments, per si de cas. Ibuprofèn, antihistamínics i paracetamol. A la farmàcia, encara li han venut sense problemes el genèric d'un gram? Es poden pujar medicines a un avió? No podrien sospitar que vol adormir algú i segrestar el vol? Espero que no li passi pel cap la idea de dir-li al jambo de seguretat que se les fot allà mateix, amb l'entrepà.


Aquest dimarts d'agost ells marxen a menjar i a fumar qui sap on i jo em tanco a matar les hores mirant d'obrir-les de sentit, si és que n'hi pot haver. Aquest final d'estiu, camí de la poqueta nit més matinera, després de la tempesta, la jovenalla esprem com una taronja amarga i dolça alhora els dies i les nits, perquè s'acaben. Aquest final de mes i d'estat d'ànim, que demà potser ja serà un altre, em porta a uns racons que ja no sé si no m'agraden o si en el fons seran per sempre més el meu únic refugi, i he d'estimar-los.

25 de febrer de 2019

Llum que s'apaga


Per una mena de prevenció morbosa, havia assajat vegades i vegades el posat, la cara, el gest i la justa mesura de la sal humida als ulls. Dins el repertori de males notícies, les que tothom s’imagina algun cop i d’altres més rebuscades. Ell era rebuscat. Per si de cas, pensava, i s’inseria mentalment en el punt just en què algú altre li donava la nova funesta. Volia trobar-se en condicions per a fer front a la més peluda de les realitats quan aquella truqués a la porta. Però ja se sap, la premeditació i la traïdoria són escenaris reservats als espectacles de matriu més literària. La vida, despullada d’artifici, la vida mateixa, et fot el pal més gros sense avisar.

Per això va desmuntar-se com un munter d’argila aquella tarda, amb el sopar entre cap i coll i l’atenció posada a mig camí dels dibuixos de la tele i dels mossecs dels seus petits, quan el telèfon va sonar fent el repic que mai hauria volgut sentir per un dels seus. La veu de l’altra banda, ella, trencada com el glaç per un piolet, plorava desconsoladament unes paraules que esquinçaven el vespre igual com esquinça la vela una tempesta.

Una llum que s’apagava abans de la seva hora, abans d’haver arribat tan sols. Va començar a proferir renecs i insults al fat, als déus, per què m’haveu abandonat? I a tot el que pogués haver tingut part de la culpa –o de la responsabilitat– que li acabessin de trucar per dir-li el que li havien dit. Amb l’aparell enganxat a l’orella per una banda i al palmell suat de la mà per l’altra, es refugiava al lavabo. El petit de la casa, que el seguia, s’hi acostà. Papa, què passa? Papa, què ha passat? Què passa, papa? Una abraçada que els  fonia. I plors. I el petit, al cap de poc, papa, ara ja no estàs trist? El gran dels dos germans, més caut, va voler certificar per ell mateix que els seus presagis eren de veritat la causa de tanta paraula gruixuda escopida pel seu pare. I com es mor, algú que no ha nascut? El pap ple de preguntes, de tristesa i d’amargor. I aquella germaneta que havíem de tenir? El pare, jo us estimo, fills. I el gran que se li penja al coll, per no veure’l com plora i per sentir-se més petit. I deixa anar, quina sort, oi pare, que nosaltres som aquí?

18 de juliol de 2018

Amb sucre



Ja en van quatre. Avui la Júlia compta les vegades que se li han negat els ulls. I ja en van quatre.
Ha fet l'exercici massoca de posar-se als cascos la llista de cançons que la van enamorar. Ella, tan. Ella. Tan tot i ara tanta incertesa. Ha dinat trista, sola. Hi ha companyies que poden provocar una indigestió. I ha avançat la seva hora habitual, i així, quan la resta de la gent començaven a desfilar per la cuina de l'oficina, la Júlia ja feia el cafè, avui amb sucre. De cop l'ha trobat tan dolent que s'hi ha hagut de posar sucre. I el cafè era ben bé el mateix. La tassa, la cafetera, tot. Però tota l'amargor li ve de dins. De no saber. Del fons de mals endreços insospitat fins ara i que li ha explotat just a la cara, al damunt, a dins.
La Júlia acarona el coixí per adormir-se, però els veïns de sota casa, amb la calor de l'estiu, de nit miren cinema antic de sèrie B, si és que hi arriba, mal doblat amb veus on l'estridència fa de teló de fons. I cada nit. La Júlia pensa que demà posarà un cartellet a la porta de l'edifici, mirant endins, implorant el silenci que a les nits es fa tan necessari. Però s'hi repensa. Encara hi haurà qui li voldrà retreure haver fet l'amor tantes vegades. Tot l'any amb la finestra oberta. Abans amb tantes dones diferents, i els últims anys, només amb la Paula, que tota sola és un catàleg sencer de matisos del gemec. Ningú sabrà, però, que ara tot és diferent.
I ella hi dóna voltes mentre s'adorm, just quan al televisor de sota casa el doblador d'en Bogart diu pequeña.

4 de juny de 2017

Que encara no

I jo que no me'n sé avenir. Encara no me'n sé avenir, encara no. Encara em costa acostumar-me a ser feliç amb tu, de tu, per tu. Em costa perquè és llarga l'ombra de tristesa que encara em cau a sobre des d'una vida vella, des d'abans, des de ja feia massa temps. Em fa algun mal encara aquella vida, em fa dolor el record mal digerit de tanta indiferència. I com més va, jo més la reconec, aquella indiferència, més greus se'm fan aquell antic menysteniment, aquella pobra intenció idiota de fer mal. Però ja està.

I ara no me'n sé avenir, encara, tot i que en vaig aprenent. Em costa entendre que m'estimis, que t'estimi, que ens agradi de xerrar pels descosits, de caure junts i de tornar a aixecar-nos junts de tots els dubtes. Encara se'm fa estrany que em vulguis tal com sóc, perquè sí. I que jo et vulgui perquè sí, perquè ets com ets, perquè tu i prou. Perquè vols. I perquè vull. Perquè volem i volem junts cap a Manrússia al nostre galliner mal endreçat, al nostre somni de silenci i llibertat.

Encara em cal aprendre que l'esforç es fa virtut i es torna recompensa. Encara dec haver d'acostumar-me a estimar de nou, a ser feliç així, amb tant i alhora amb tan poqueta cosa.

24 d’octubre de 2016

Aquí tot és un 131

Aquí tot és un 131. Quin descans. Ho diu l'agent, encara amb una barreja comprensible de seguretat i de sorpresa. M'esperava, és evident. M'ha vist i ha saltat del cotxe amb una mà a la porta i l'altra a l'emissor. O a l'arma? Ara no ho sé. Em tenia, em tenien. Vés a saber qui coi buscaven, però en aquell moment just, ja em tenien. Qui sóc, què hi faig aquí. I sobretot, què hi faig aquí just ara.

Corria, senyor agent. I ell em deu haver dit caballero en més d'una de les seves intervencions. Estava en fals i ho he notat. Però ell és la llei, ell és la força de seguretat i no es pot permetre la inseguretat que se li endevinava. I li entreveig aquest neguit, i entenc que no li agrada. Em diu que he aparegut en el lloc just en el pitjor moment, i que si jo arribo a sortir de l'altra banda s'hauria vist obligat a fer totes les comprovacions. Totes? No ho entenc.

Alguna vez ha estado detenido? I aquestes coses es pregunten així? Li dic que no. De fet he vacil·lat, però he fet veure que bufava, perquè per no saber-ne massa, de fet no ho sé. Un cop em van parar. Anava en bicicleta i amb la barba. No sé si això és una detenció. Perquè em van tenir aturat una estona, detingut en el temps i en l'espai, per dir-ho així. I una nit, tornant de no sé on, no duia ni els papers del cotxe. Van tenir a bé de dir-se la matrícula per la ràdio i descartar-me. I una matinada, marxant d'hora a treballar. Però deu ser que no, que de tenir-me aturat a detenir-me hi va un bon tros, i jo dic no. Amb seguretat. Esbufegant encara.

Li mostro el mòbil. Sí, ara se surt de casa amb el telèfon abans que amb la documentació. Jo, almenys, m'hi trobo. Estic marcant la ruta. Ho veu? Li deixo el mòbil. Pot veure que he sortit de casa i que faig una volteta. Carall, avui que anava a un bon ritme. Potser si m'hagués vist un altre dia, arrossegant-me, no hauria sospitat que jo podia estar fugint, no sé de què o de qui, encara. I no ho sabré. Què em costarà tornar a trobar el moment per repetir les bones sensacions d'aquest matí? Ja de per si no m'entusiasma sortir a córrer. En fi.

Durant l'estona que parlem, que m'interroga, apareix un altre cotxe patrulla esgarrapant l'asfalt encara fresc. És massa d'hora i no ha sortit el sol. I pitjant aquell botó damunt l'espatlla, diu aquí tot és un 131. I jo al final respiro. És bo ser un 131. M'imagino. Només un 131. Sólo. Em sento, per un cop, content de ser una confusió. Baixava pel carrer i he vist una llum blanca impressionant. I per no anar-hi de cara, per no fer-me mal als ulls, he tombat cap a la dreta i és llavors quan he vist que podia convertir-me en una magnífica confusió. I ha anat així. Un 131. O potser era un altre número?

I em deixa anar, em deixa córrer un altre cop en la penombra dels fanals blancs, tristos del meu barri. Segueixo sense ritme entre les fabriquetes i els tallers que fan la pau cada diumenge.

6 d’octubre de 2016

Neteja

Arribo a casa i el cotxe encara fa olor de colònia forta. Tot el trajecte l'he sentida. Jo també faig olor d'aquesta olor, d'alcohol, que desenganxa els cossos de la feina i de la nit. D'aquesta mala olor que almenys fa net i passa pàgina. La Lucy m'ha fet una bona abraçada, ens hem fet una abraçada com potser fa temps que ens voldríem haver fet. Perquè sí, perquè és un tros de pa. Perquè no cal res especial per abraçar-se. Només tenir-ne ganes. Perquè ella és bona. M'ho diuen els seus ulls. Es fica dins el cotxe i diu adéu.

S'acaba de buidar. Del tot, amb mi. Ha fet neteja. Com si de cop cap més amic li hagués pogut fer mai aquest servei. De fet, com si ningú mai no l'hagués sentit parlar una estona llarga, tard, de nit i sense pressa. M'ha dit que sí, que pel seu fill i pels seus néts, ha valgut molt la pena viure. Però fa un moment negava els ulls i feia fort el cor i resumia que desde los séis años y hasta hoy he estado trabajando, y para qué? Se sent poqueta cosa. I fa un posat entre la ràbia i la decepció. És una lluitadora, però se sent poqueta cosa.

Em diu que se l'estima un poc encara, que està malalt i que ara no té cor d'abandonar-lo. I que li diuen que si no ho ha fet és justament això, que encara se l'estima. Que fan com si no-res, que no és com fa molts anys, i que algun cop, de nit, ell encara li demana de fer-se companyia, li diu que li cal escalfor. Res més. I així malviuen. Si yo le hubiera ya dejado hace unos años, no le echaría en falta hoy, y te lo digo de verdad. Pero ahora no. No pot. I diu que no és la por.

I tot m'ho explica perquè parlàvem del seu fill. I que amb la seva jove, que ya no pone más los pies en mi casa, i torna a dir el meu nom, encara són amigues. Que després de tot han aconseguit ser-ho. Però que al seu noi, ella li ha fet molt mal. I aquí els seus ulls negres d'ametlla es neguen, la seva pell torrada, vermella, amazònica, agafa alè i el seu cabell llis, lligat enrera amb una goma de cabell, no mou ni un fil, a punt de totes les batalles. La Lucy fa neteja, passa la mopa per terra i per dins seu amb el cabell lligat enrera amb una goma de cabell. I somriu sempre, una virtut que sempre li he envejat.

Quan jo li he dit que no, que ja no som parella amb la mare dels meus fills, li ha sabut greu. Fa un ai i em repeteix el nom. Yo lo veía tan lindo, em diu. No s'ho hagués imaginat. I els nens. I pensem diferent. Però sempre val més el respecte que ens tenim i de seguida ens hem entès. La Lucy sempre hi és. I amb la conversa amb ella sempre tinc la sensació que mai no està de més el que ens diem. Que es dóna. Que s'entrega sense reserves, que estima les coses petites i la gent que l'envolta sense interrogar-se. Té ull.
I quan l'he vista, aquesta nit, per no espantar-la, per no estirar-la amb poca traça de la nit l'he cridat i ha estat contenta. M'ha conegut per la veu, em diu, i em diu el nom. Que bé, avui, haver-nos vist.

8 de setembre de 2016

En bucle



Aquest estiu no acaba mai.

Igual que el foc que se'ns promet darrerament des del moment que el món es va llevant i és món, igual que aquell bon dia edulcorat dels noticiaris matinals. És la repetició incansable dels fets i dels desitjos, de les fílies i les fòbies, de la il·lusió i de l'avorriment atàvic, igual que tot allò, aquest estiu no acaba mai.

I em crema la pell de l'ànima, com la que em vesteix els ossos de les cames i viu ben sola una agonia necessària sota el sol. Al meu panxell podria fer-s'hi un ou ferrat. I em regalimen, com gotes grosses de suor que corren galta avall, les ganes de reeixir. La sensació? Tot m'és igual. Aquest estiu no acaba mai.

Com un munter ben endreçat de caixes, de palots tots plens de fruita, o buits. Com tot un camp sembrat, que empeny la vida enfora. Com un silo ple de gra. Tot és a punt, i alhora hi és en va. Aquest estiu no acaba mai.

4 de juny de 2016

Mig any

Mig any de pena mal portada, de dol escabellat, descabdellat, de com pot ser. Mig any que a estones penso en tu. Mig any que a estones no. I com pot ser, que a estones no? Mig any d'aprendre a viure sense escut, de fer d'escut sense saber-ne ni haver-ho assajat mai. De no plorar en públic perquè no en sé, potser és que no n'he sabut mai, perquè no puc. I un punt de no plorar per la vergonya, no de plorar. De no saber plorar. Per la vergonya de tenir vergonya de mostrar-me, de posar entre jo i el món un mocador de ràbia i de veritat. Mig any.

I aquesta sensació de no t'ho explico perquè ja no puc. De no t'ho dic perquè no em sents. Perquè no pots. I jo tampoc. Mig any d'aquest jersei, de la jaqueta blava, d'una cartera vella. De s'ha trencat el disc de l'embragatge, d'ara faig coses diferents, de ja no tinc la furgoneta. I ara vaig amb un utilitari que és ben igual que el que tants cops tu vas voler-me regalar. Mig any de tot. De tot i res. De novetats que no sabràs, i de buscar senyals per malcalmar-nos, per no quedar colgats sota el molt pes dels dubtes, dels bons records. La vida ens pesa, ara mateix. Però potser encara ens pesa més la mort.

Mig any. Com si aquest mig volgués dir alguna cosa.
Al cap de l'any, hi haurà cap diferència?


 

3 de juny de 2016

He estat bé

Potser ja n'hi ha prou, d'entrada. Estar bé. Sense esperar cap nota, cap apunt, cap estadística, res en concret. Cap so fora de to. Però amb to i amb so. Has estat bé. I sí, ho has entès bé: estar bé vol dir sentir-se bé. Potser res més.
I tornar a casa a veure com es fa de nit, o com ja se n'ha fet. O ser en un tren botit de joventut que surt de festa. O haver sentit el dring del mig ciclista que ha passat, pedal més aviat lent, mentre el seguia un carro ple de matalassos empès per un pobre home, mentre el sopar era el protagonista, mentre et senties bé i passaven tantes coses.
Potser ja n'hi ha prou, per ara. Com deia l'avi, sempre. Per ara, bé. I alçava un punt la mà amb els dits mandrosos. I feia aquella cara. Semblava una ganyota, com de voler fer riure fent un posat seriós. Sense voler-ho.
Estar bé, sense més. Potser, per ara, ja n'hi ha prou. Estar bé mentre tot passa i tu ho pots viure.