dilluns, 24 d’octubre de 2016

Aquí tot és un 131

Aquí tot és un 131. Quin descans. Ho diu l'agent, encara amb una barreja comprensible de seguretat i de sorpresa. M'esperava, és evident. M'ha vist i ha saltat del cotxe amb una mà a la porta i l'altra a l'emissor. O a l'arma? Ara no ho sé. Em tenia, em tenien. Vés a saber qui coi buscaven, però en aquell moment just, ja em tenien. Qui sóc, què hi faig aquí. I sobretot, què hi faig aquí just ara.

Corria, senyor agent. I ell em deu haver dit caballero en més d'una de les seves intervencions. Estava en fals i ho he notat. Però ell és la llei, ell és la força de seguretat i no es pot permetre la inseguretat que se li endevinava. I li entreveig aquest neguit, i entenc que no li agrada. Em diu que he aparegut en el lloc just en el pitjor moment, i que si jo arribo a sortir de l'altra banda s'hauria vist obligat a fer totes les comprovacions. Totes? No ho entenc.

Alguna vez ha estado detenido? I aquestes coses es pregunten així? Li dic que no. De fet he vacil·lat, però he fet veure que bufava, perquè per no saber-ne massa, de fet no ho sé. Un cop em van parar. Anava en bicicleta i amb la barba. No sé si això és una detenció. Perquè em van tenir aturat una estona, detingut en el temps i en l'espai, per dir-ho així. I una nit, tornant de no sé on, no duia ni els papers del cotxe. Van tenir a bé de dir-se la matrícula per la ràdio i descartar-me. I una matinada, marxant d'hora a treballar. Però deu ser que no, que de tenir-me aturat a detenir-me hi va un bon tros, i jo dic no. Amb seguretat. Esbufegant encara.

Li mostro el mòbil. Sí, ara se surt de casa amb el telèfon abans que amb la documentació. Jo, almenys, m'hi trobo. Estic marcant la ruta. Ho veu? Li deixo el mòbil. Pot veure que he sortit de casa i que faig una volteta. Carall, avui que anava a un bon ritme. Potser si m'hagués vist un altre dia, arrossegant-me, no hauria sospitat que jo podia estar fugint, no sé de què o de qui, encara. I no ho sabré. Què em costarà tornar a trobar el moment per repetir les bones sensacions d'aquest matí? Ja de per si no m'entusiasma sortir a córrer. En fi.

Durant l'estona que parlem, que m'interroga, apareix un altre cotxe patrulla esgarrapant l'asfalt encara fresc. És massa d'hora i no ha sortit el sol. I pitjant aquell botó damunt l'espatlla, diu aquí tot és un 131. I jo al final respiro. És bo ser un 131. M'imagino. Només un 131. Sólo. Em sento, per un cop, content de ser una confusió. Baixava pel carrer i he vist una llum blanca impressionant. I per no anar-hi de cara, per no fer-me mal als ulls, he tombat cap a la dreta i és llavors quan he vist que podia convertir-me en una magnífica confusió. I ha anat així. Un 131. O potser era un altre número?

I em deixa anar, em deixa córrer un altre cop en la penombra dels fanals blancs, tristos del meu barri. Segueixo sense ritme entre les fabriquetes i els tallers que fan la pau cada diumenge.

dijous, 6 d’octubre de 2016

Neteja

Arribo a casa i el cotxe encara fa olor de colònia forta. Tot el trajecte l'he sentida. Jo també faig olor d'aquesta olor, d'alcohol, que desenganxa els cossos de la feina i de la nit. D'aquesta mala olor que almenys fa net i passa pàgina. La Lucy m'ha fet una bona abraçada, ens hem fet una abraçada com potser fa temps que ens voldríem haver fet. Perquè sí, perquè és un tros de pa. Perquè no cal res especial per abraçar-se. Només tenir-ne ganes. Perquè ella és bona. M'ho diuen els seus ulls. Es fica dins el cotxe i diu adéu.

S'acaba de buidar. Del tot, amb mi. Ha fet neteja. Com si de cop cap més amic li hagués pogut fer mai aquest servei. De fet, com si ningú mai no l'hagués sentit parlar una estona llarga, tard, de nit i sense pressa. M'ha dit que sí, que pel seu fill i pels seus néts, ha valgut molt la pena viure. Però fa un moment negava els ulls i feia fort el cor i resumia que desde los séis años y hasta hoy he estado trabajando, y para qué? Se sent poqueta cosa. I fa un posat entre la ràbia i la decepció. És una lluitadora, però se sent poqueta cosa.

Em diu que se l'estima un poc encara, que està malalt i que ara no té cor d'abandonar-lo. I que li diuen que si no ho ha fet és justament això, que encara se l'estima. Que fan com si no-res, que no és com fa molts anys, i que algun cop, de nit, ell encara li demana de fer-se companyia, li diu que li cal escalfor. Res més. I així malviuen. Si yo le hubiera ya dejado hace unos años, no le echaría en falta hoy, y te lo digo de verdad. Pero ahora no. No pot. I diu que no és la por.

I tot m'ho explica perquè parlàvem del seu fill. I que amb la seva jove, que ya no pone más los pies en mi casa, i torna a dir el meu nom, encara són amigues. Que després de tot han aconseguit ser-ho. Però que al seu noi, ella li ha fet molt mal. I aquí els seus ulls negres d'ametlla es neguen, la seva pell torrada, vermella, amazònica, agafa alè i el seu cabell llis, lligat enrera amb una goma de cabell, no mou ni un fil, a punt de totes les batalles. La Lucy fa neteja, passa la mopa per terra i per dins seu amb el cabell lligat enrera amb una goma de cabell. I somriu sempre, una virtut que sempre li he envejat.

Quan jo li he dit que no, que ja no som parella amb la mare dels meus fills, li ha sabut greu. Fa un ai i em repeteix el nom. Yo lo veía tan lindo, em diu. No s'ho hagués imaginat. I els nens. I pensem diferent. Però sempre val més el respecte que ens tenim i de seguida ens hem entès. La Lucy sempre hi és. I amb la conversa amb ella sempre tinc la sensació que mai no està de més el que ens diem. Que es dóna. Que s'entrega sense reserves, que estima les coses petites i la gent que l'envolta sense interrogar-se. Té ull.
I quan l'he vista, aquesta nit, per no espantar-la, per no estirar-la amb poca traça de la nit l'he cridat i ha estat contenta. M'ha conegut per la veu, em diu, i em diu el nom. Que bé, avui, haver-nos vist.

dijous, 8 de setembre de 2016

En bucle



Aquest estiu no acaba mai.

Igual que el foc que se'ns promet darrerament des del moment que el món es va llevant i és món, igual que aquell bon dia edulcorat dels noticiaris matinals. És la repetició incansable dels fets i dels desitjos, de les fílies i les fòbies, de la il·lusió i de l'avorriment atàvic, igual que tot allò, aquest estiu no acaba mai.

I em crema la pell de l'ànima, com la que em vesteix els ossos de les cames i viu ben sola una agonia necessària sota el sol. Al meu panxell podria fer-s'hi un ou ferrat. I em regalimen, com gotes grosses de suor que corren galta avall, les ganes de reeixir. La sensació? Tot m'és igual. Aquest estiu no acaba mai.

Com un munter ben endreçat de caixes, de palots tots plens de fruita, o buits. Com tot un camp sembrat, que empeny la vida enfora. Com un silo ple de gra. Tot és a punt, i alhora hi és en va. Aquest estiu no acaba mai.

dilluns, 1 d’agost de 2016


Vine a seure aquí, amb mi, al meu costat. Prendrem la poca fresca d'aquests dies i mirarem el riu. Si vols, podem banyar-hi els peus. Veuràs com és tranquil, aquest racó. Hi passen poques coses. De fet, ben bé és que mai no hi passa res. I és just això que a mi m'agrada. No hi passa res. Tot hi és del tot. És previsible i és segur. És avorrible. Hi passa, lentament, l'aigua que al seu bon pas frega aquells còdols que, en sacs, treuen un dia per vendre als qui es decoren el jardí a tant la tona. Hi passen uns tudons, de tant en tant, nascuts en llibertat, que un dia pondran ous a dins de gàbies de zoològic. Hi vénen a cagar els cans de tot el poble, i és preceptiu no fer-hi mala cara. Hi vénen a pixar cervesa les ànimes que dormen tard i malament. Hi passa, mig amagat amb l'aigua, sabó industrial que ha fet netes les entranyes dels tallers i els obradors de més amunt. I molt de tant en tant, una parella s'arronsa d'amagat i fan l'amor mirant el riu i ensumant merda.

Hi passa un aire suau, humit i net, cada capvespre, capaç de fer ressucitar els morts de calor. No hi passa res, de fet, només la vida. Si véns, seurem mirant el riu, s'hi està la mar de bé.

dissabte, 4 de juny de 2016

Mig any

Mig any de pena mal portada, de dol escabellat, descabdellat, de com pot ser. Mig any que a estones penso en tu. Mig any que a estones no. I com pot ser, que a estones no? Mig any d'aprendre a viure sense escut, de fer d'escut sense saber-ne ni haver-ho assajat mai. De no plorar en públic perquè no en sé, potser és que no n'he sabut mai, perquè no puc. I un punt de no plorar per la vergonya, no de plorar. De no saber plorar. Per la vergonya de tenir vergonya de mostrar-me, de posar entre jo i el món un mocador de ràbia i de veritat. Mig any.

I aquesta sensació de no t'ho explico perquè ja no puc. De no t'ho dic perquè no em sents. Perquè no pots. I jo tampoc. Mig any d'aquest jersei, de la jaqueta blava, d'una cartera vella. De s'ha trencat el disc de l'embragatge, d'ara faig coses diferents, de ja no tinc la furgoneta. I ara vaig amb un utilitari que és ben igual que el que tants cops tu vas voler-me regalar. Mig any de tot. De tot i res. De novetats que no sabràs, i de buscar senyals per malcalmar-nos, per no quedar colgats sota el molt pes dels dubtes, dels bons records. La vida ens pesa, ara mateix. Però potser encara ens pesa més la mort.

Mig any. Com si aquest mig volgués dir alguna cosa.
Al cap de l'any, hi haurà cap diferència?


 

divendres, 3 de juny de 2016

He estat bé

Potser ja n'hi ha prou, d'entrada. Estar bé. Sense esperar cap nota, cap apunt, cap estadística, res en concret. Cap so fora de to. Però amb to i amb so. Has estat bé. I sí, ho has entès bé: estar bé vol dir sentir-se bé. Potser res més.
I tornar a casa a veure com es fa de nit, o com ja se n'ha fet. O ser en un tren botit de joventut que surt de festa. O haver sentit el dring del mig ciclista que ha passat, pedal més aviat lent, mentre el seguia un carro ple de matalassos empès per un pobre home, mentre el sopar era el protagonista, mentre et senties bé i passaven tantes coses.
Potser ja n'hi ha prou, per ara. Com deia l'avi, sempre. Per ara, bé. I alçava un punt la mà amb els dits mandrosos. I feia aquella cara. Semblava una ganyota, com de voler fer riure fent un posat seriós. Sense voler-ho.
Estar bé, sense més. Potser, per ara, ja n'hi ha prou. Estar bé mentre tot passa i tu ho pots viure.

dimarts, 22 de març de 2016

Primavera

La primavera, aquest cop, ha arribat sense talons, a peu pla i gairebé descalça. Sense perfum. Ha entrat a escena de puntetes, per entre mil gotes primíssimes de pluja que li feien de cortina, de teló. Ningú no l'esperava, que hi era ja mig amagada dins l'armari d'aquest hivern malalt, com de mentida. Potser no havia marxat mai però feia temps que la volíem altre cop entre nosaltres. Que la volia amb mi. I m'ha arribat amb un somriure net i transparent, de dents que fan l'ullet per sota el llavi. Ha aparegut serena, pausada, segura. Amb tota la pau de què era capaç. I amb el convenciment que n'era l'hora, que s'han acabat ja aquell mig fred estúpid i la tristesa estèril, la por i el poc penediment que encara algú guardava.

Fa ja més de trenta hores que és primavera, però no és arreu que se'n coneguin els efectes. Hi són i es fan notar a qui els vol sentir. Com si es tractés tan sols de voler-ho, sense més. Com si volent-ho fos probable, fos possible i fos real. Com si poguessin fer-se a mida primaveres, com fer-se a mida un bon guió per una tarda, per una nit, per un dia sencer, de molt més de trenta hores. Encara hi ha algun llençol blanc a les muntanyes, i encara el pit se'ns glaça amb l'aire fred de matinada. Com se'ns refreden un dia, de cop, la punta del nas, les puntes dels peus, les puntes de l'ànima que té puntes i no es pot posar mitjons. Però el sol és dens i empeny segur per entendrir els moments de dubte, per escalfar els ronyons que a mitja tarda se'n recorden que el temps dels pocs abrics encara no ha arribat del tot. És primavera i no és moment encara de ficar-nos nus al riu. Se'ns pot tallar de fred la sang, i ara és moment de no donar-li massa feina. Que pugui arrencar el bull a poc a poc per esclatar quan sigui l'hora justa.

dilluns, 14 de març de 2016

Trenta anys



Diumenge alegre, radiant, amb un sol que comença a ratllar la impertinència continguda, tímid, deixant-se notar. I els amics que arriben. No saben pis ni porta i sona el mòbil. Endavant! Més de trenta anys. Les nostres vides aixecaven encara no dos pams de terra quan van trobar-se al parvulari. Avui no fem fotos, no ens cal. Els girs que fan els camins nostres no són prou forts per allunyar-nos mai definitivament. I vénen a dinar però no he preparat res encara. Potser fa més de trenta anys que esperem aquest dinar, i no tinc res a punt. I obrim l'ampolla.

El vi és deliciós, i l'un explica que s'ho ha proposat, amb la parella, d'anar-ne coneixent, de vins. Hòstia, que no pot ser això de viure en un país de vinyes i no saber-ne res. I no brindem, no ens cal. Tallem formatge i ens retrobem al pati de l'escola, i en les anècdotes d'aquests més de trenta anys. M'agradaria saber, per curiositat rosa --groga, afegeixo jo-- què se n'ha fet d'aquells que havien de menjar-se el món quan érem nens. Ja fa trenta anys. I l'altre dia vaig saludar-ne un que encara no he pogut saber qui era. Vaig fer-li bona cara i au adéu. I surt aquell psicòleg que no era vident, que diu que diu la mare d'ell, que va dir un dia que no, que passaria el temps i no seríem més amics. Que els tres ens aveníem molt, però que llavors érem petits, i que érem tan diferents. Que allò s'acabaria.

I l'altre estripa de la ràdio, i dels mitjans transmèdia i dels treballadors enquistats a l'empresa pública, amb carnet del partit. I estripa dels qui manen, i d'ell mateix. Estic buscant la fórmula que em fotin fora, n'estic fins als collons! I no, no m'agraden els hospitals retallats i tampoc el dia a dia de la gent sense objectius, sense ganes de sortir de la rutina de fer veure que treballa per cobrar a final de mes. Tots, tots molt contents de ser al comitè d'empresa. Quina colla de mandrosos! I escup insults a tort i a dret. Un estudi que ha costat un milió d'euros? Ja els el fotrem nosaltres amb un parell de matins, que no cal tanta història per saber qui sobra i qui no sobra en una plantilla. Que ell s'ho sap, això. Que a casa ja han tingut una aturada que s'ha menjat els mocs i mig senderi pensant que no valia. I al cap del temps, per sort, ja val i està encantada treballant i té oportunitats. Com li ha costat, redéu!

I la paella ens surt decent i fem gelat i fem cafè. I més cafè i ara sí, brindem. Per l'estiu! Alcem un brindis improvisat a la terrassa, amb tassetes trencadisses de cafè al sol de març d'aquest hivern malalt que, ara sí, ja fa dies que vol marxar del tot. I ara toca als bancs, quins lladres. I tenen la paciència, que només tenen els amics, i l'amabilitat morbosa de veure com em dessagno d'egoisme. I em deixen que els faci lectura dramatitzada d'aquell conte mig estúpid de desamor. El meu ego és tan menut, que em cal omplir-lo quan es buida, que és sovint.

El cava ens l'hem deixat a la nevera. No hi penso mai! Tampoc no farà falta. El guardarem per la propera. Més cafè i les abraçades notarials que donen fe del fracàs de diagnòstic del psicòleg del bigoti i les ulleres. Trenta anys més tard, són evidents les nostres diferències. I és evident que ens estimem igual.

dijous, 10 de març de 2016

Somriu



Mira el cel i somriu.

Tarda d'ombres severes, de llum amable, de siluetes ben tallades sobre les parets, davant les cases. L'escenografia modesta de cada dia i un últim raig de sol entrant, pausat, inofensiu, al carrer de casa per la cantonada de ponent. El dia ja ha estat prou gris com per no trobar-hi --com per no buscar-hi-- un final amb una mica de color, amb una mica de contrast. El fred, mig tímid, s'ha deixat notar, però encara no amb aquella ràbia que se li recorda d'altres hiverns. A migdia, quatre gotes mal comptades de pluja somorta, quatre gotes amb l'únic ofici de fer amagar els passavolants sota el porxo rònec d'una empresa de transport, al bell mig de qui sap on. Quatre gotes i un aire espès, salat, de delta. I ganes de marxar. I de tornar.

I llavors veu els núvols.

Com un retall exacte, com un mural pintat sense plantilla, com un petó que no t'esperes. La pressa queda suspesa en l'aire, a mig camí entre les poques ganes de tenir pressa i el plaer de veure el cel, de contemplar-lo, d'aturar-s'hi, de mirar-lo, d'admirar-lo, d'admirar-se'n, de perdre l'alè, de resseguir i de perseguir el dibuix canviant que a cada moment fuig d'ell mateix. Entre l'oblit més absolut de la pressa de fa un moment i la immòbil obertura que els llavis li esculpeixen en el buit, com no podia haver imaginat que li passaria aquesta tarda, com no podia témer aquest matí gris i cru. I no se'n recorda massa, ja, a hores d'ara, però ahir a aquesta hora, plorava. I avui somriu.

Mira el cel i somriu.

dimarts, 8 de març de 2016

tractes


Pare, crec que ho estic aconseguint. Estic fent tractes. Ja he canviat de companyia de telèfon. Aquests sembla que m'entenen una mica millor. I tinc el pis ben connectat. Amb la xarxa. Amb el barri, amb el món, encara no ho sé. Sí, el pis que no has vist, el de la vida que no em vas arribar a conèixer. Han canviat tantes coses, aquest temps que no hem parlat! Però estic fent tractes i crec que aviat podrem estar en contacte. Una mica de tant en tant. Vull mirar si, dins l'oferta que em fan per contractar tots els serveis amb la mateixa companyia, hi ha algun abonament de missatges extra, o especials. No creguis, no sé si me'n sortiré, les negociacions sempre són dures, i tu ho saps. Pensava que, almenys, un text petit de tant en tant, un enviament de pocs caràcters, o pocs segons de veu... De moment no hi ha manera. A tu, que tenies el cul pelat de vendre, crec que també et costaria. De fet, et deu estar costant, perquè no tinc el més menor indici que t'arribin els meus missatges dels últims dies, de les últimes setmanes, dels últims mesos. Com va tot?

Va?

Tot?

No m'he proposat grans coses, creu-me: ser feliç, encara que sigui a estones. No cridar, no enfadar-me. Potser m'hauré de fer uns deu manaments a mida. Ja ho diuen, deu prohibicions, i la resta, llibertat. De moment m'estic acostumant al silenci. I tu en sabies un niu, d'això. Vull dir, que els gens teus i de l'avi m'hi deuen ajudar. No em fa cap por estar sol. M'agrada. I sí, la bona companyia sempre és grata. Sempre està bé tenir amb qui fer una broma i riure una estona. I estimar i que t'estimin, només faltaria! Però tampoc no sé si en aquesta vida nova i diferent estic fent prou bé. No vull dependre de res ni de ningú que no sigui jo mateix. M'explico? Ja et dic, no sé si en sé, si en sabré prou.

Bé, pare, me'n vaig a l'embús, que m'esperen els carrers. Ens anem dient, va bé? T'estimo.

diumenge, 21 de febrer de 2016

Tot transcendeix

Tot transcendeix, deliberadament,
l'àmbit de pau i de silenci
que, a poc a poc i amb molt d'esforç,
tracem, si cal, sense saber-ne.

I és just que vulguem calcular
l'abast indòmit de l'avui
per molt que avui no ens cal
ni ens ve de gust de calcular-lo.

Amb tot, el temps té la paraula.
I el nou desig reneix de nou
per esborrar el color i el traç
d'aquell espai segur que dibuixàvem.

dimarts, 12 de gener de 2016

Espera

Densa i lenta com les hores, l'espera.

Cada minut, cada mirada, cada sospir. Cada moment que no passa perquè l'esperes massa, perquè el vols amb tota la força que encara guardes, perquè el desitges amb l'entranya. Has mal aparcat el cap i les raons que no s'entenen amb raons i fuges endavant. Ja ho diuen, mar enllà. Cap enrera, ni per agafar impuls. I et queda l'entranya, sí, la víscera que pot portar-te cap a racons insospitats de tu mateix, prop de l'abim. On l'odi a tot el que et fa mal et surt com l'aigua d'una regadora. I sort de la terrassa que serà terra i aire i serà llum. Sort que podràs regar-hi a poc a poc amb l'aigua que serà vida perquè ja ho és. Però ja serà una altra vida.

dilluns, 11 de gener de 2016

Tampoc tot és tristesa


I hate U I love U. Gnash

No em surt de dins. No em surt sencera la tristesa. Perquè deu haver-ne de quedar una mica, algun polsim, perquè seria massa fàcil --o massa dur-- poder-la bandejar tota tot d'una. Perquè anirà marxant lenta com un cargol, com una furgo vella que va lluny, com un tren negre de vapor per una via llarga que perdem en l'horitzó. Perquè l'abisme, el buit, cal veure'l quan s'acosta, i cal trobar-s'hi i cal tastar-lo, assaborir-lo i tot si cal. Però a poc a poc, no prendre mal.

Perquè tampoc tot és tristesa. Hi ha alguna cosa més, que vessa i brolla, com les paraules volgudes, com la poca por al desconegut, com obrir una d'aquelles portes que sempre ha estat tancada. Caminar, anar endavant sense girar-te per no tornar-te pedra, per no tornar-te sal. Per no quedar-te sol. Avançar ara cap a una nova solitud volguda, per no trobar-te un dia sol en una solitud que no havies volgut triar i et perseguia. Que torni, sí, la immensitat d'haver esborrat els dubtes i els ofecs i les incomprensions, d'haver trencat un cop almenys amb la rutina imbècil d'imposar-te les voluntats alienes, de renunciar a ser el que volies ser. Sense retrets, sense culpables, sense incerteses. O amb tota la incertesa de la infinita novetat.

I hate U I love U. Un resum, com tots els que s'escriuen sols --que se m'escriuen-- des de fa uns dies. I a cadascú li etzibo el que em demana sense demanar-me'l, el que li explica com em sento, i com no em vull sentir.




dimarts, 29 de desembre de 2015

Més



foto: Anna Giralt

Me n'adono ara que hauria volgut tenir-te més. Venir més, veure't més. Sentir-te i escoltar-te més, malgrat els teus silencis. Parlar-te més, contar-te més una miqueta més de mi. Deixar que m'expliquessis més una miqueta més de tu. Què en sé, de tu, ara mateix? Voldria haver sentit més batalletes de quan corries pels carrers de Seva en pantaló curt. I de quan al seminari us perdonàveu els companys aquells bunyols d'arròs fent-los morir entre plat i plat. En voldria més. I voldria haver renegat més amb tu, que ens era terapèutic. Ens hem cagat en tot i hem esquitxat tothom sense que ho arribessin a saber. Però ara ja no hi som a temps. No hi serem més a temps de repetir-ho.
Voldria haver rigut més, plorat més, haver-te abraçat més. Haver escrit més, que tu sempre m'ho deies. I haver enquadernat més aquells set anys de contes que em vas fer veure que eren meus. I regalar-te'ls altre cop, només per egoisme. Per celebrar com tu n'estaves, d'orgullós, i com ho deies amb el gest. I haver buscat un viatge en globus i haver-lo volat amb tu, com un somni que marxa dels llimbs.
El temps ens és covard i fuig i se t'endú, i fa marxar bocins de tu en totes direccions. El viatge aquest deu ser el definitiu. I tot i així ens retrobem en somnis, en les fotografies, en els jerseis. I em dol haver-te d'esborrar dels teus petits tresors a la diàspora. Jo només voldria haver tastat més vins i haver fet més cafès. Haver viscut, una miqueta més.

divendres, 25 de desembre de 2015

serà avui




Ens faltaran els teus silencis,
la teva llum, els teus petons,
el teu somriure.


I serà avui, quan ens tornem a asseure a taula, que ens faltaràs. No ho sé, si et posarem el nom en un paper. Potser ja no. No tallaràs torrons ni esperaràs que algú s'enfili a la cadira per regalar-li una moneda a canvi d'algun vers. I no trauràs d'enlloc una sorpresa en forma del que sigui. Uns maons per construir-nos, unes teules per abrigar-nos. Un joc petit per recordar-nos que som vius.

Avui potser no sortirà, després dels cafès, aquella copa tronada, d'aram, per cremar-hi desitjos. Potser perquè ens costarà tenir-los. Potser perquè ens faltarà el teu. Potser. Has deixat marca, has obert traça. I ara ens queda caminar, com sigui, mig a les palpentes. No sé si sense guia. Ens queda buscar la traça a dins la neu, ens queda avançar potser una mica d'esma, mirant de recompondre'ns amb els maons que ens queden, i buscar l'abric de les teules que no s'hagin esquerdat. I fer foc nou, amb copa o sense i si cal sense desitjos. Però viure, perquè no ens queda més remei. Perquè som vius.