Sol Ixent

L’Hilari n’estava molt, de la Maria. N’estava tant que es va rapar al zero quan ella li ho va demanar. Una juguesca. N’estava tant que va córrer a capbussar-se a la platja llarga quan ella va insinuar que li agradaria veure’l banyant-se a dins del mar. I de poc que no s’ofega. I n’estava tant que va arribar a contractar una línia de telèfon mòbil –ell no n’havia dut mai, de telèfon al damunt– de la mateixa companyia que gastava la Maria. Es trucarien per pocs diners si ell es feia del Sol Ixent. I se’n va fer, com qui s’apunta a un club. Ràpid i senzill, ja era dels de la carbassa, ja era Sol Ixent.
I van passar els dies i les nits i es telefonaven, s’escrivien textos curts que acabaven sent molt llargs, i es feien truca-penges. Ara em piques tu, que m’he quedat sense crèdit; ara he llegit el teu text però no responc i ens estalviem uns centimets; ara tinc ganes de dir-te que me’n recordo a cada moment, de tu, però no et truco. La polisèmia del gest: marcar el número i penjar abans que ens contestin pot voler dir tantes coses...
Més tard van venir les fotografies, la renovació de l’aparell, que s’havia quedat obsolet, i la connexió a internet i la trucada amb imatge. Ara la Maria i l’Hilari es podien veure mentre parlaven per telèfon. Amb el mòbil nou va venir la renovació de la confiança en forma de contracte amb Sol Ixent. I el compromís de l’Hilari, que tendia a infinit envers la companyia, mentre que es quedava una mica més ençà amb la Maria.
I quan s’ho van haver dit tot i se’ls va acabar la corda, l’Hilari va pensar que no volia aquell aparell del dimoni que només feia que recordar-li els bons moments amb la seva Maria. Ara que no hi havia Maria, no calia ser Sol Ixent. I va fer un truc per rescindir el contracte. Multa! Si es vol desfer de nosaltres ens ha de pagar una picossada perquè encara no ha passat el temps reglamentari des que ens vam enamorar –li va dir l’operadora, sense metàfora–.
I va deixar passar aquells tres mesos, sense trucar però pagant. I llavors va haver d’enviar una carta certificada, amb membret de l’oficina de correus, tres còpies compulsades del passaport i una relació de motius pels quals volia deixar de ser Sol Ixent. I esperar tres setmanes. Després d’aquest altre temps i cansat d’insistir amb trucades a l’operadora, va abandonar la causa esperant que algun dia, cansats de no saber res d’ell, els del Sol Ixent se’l traguessin del damunt amb un sol clic.