22 de novembre del 2009

Seràs Fèlix, Bitllet!

O l’hermenèutica d’un missatge

Advertiment: tota coincidència amb la realitat viscuda o somniada és atzarosa.

Era el dia de la Puríssima de l’any abans d’esclatar la Guerra Civil, fa tot just setanta-quatre anys, quan l’àngel missatger s’aturava prop d’una dona que donava a llum, la senyora de Bitllet. El senyor Bitllet s’esperava a la sala contigua, com manaven els preceptes de l’època i, és clar, sembla ben bé que va quedar al marge de la celestial visita. L’àngel Hermètic, així anomenat per ser fill directe d’Hermes el grec, va apropar-se al nouvingut amb tota la seva llum, abassegadora, i li va pronunciar a cau d’orella tres paraules que li haurien de marcar l’existència: “Seràs Fèlix, Bitllet”, deixant ben clara la pausa que ens marca avui la coma, i adreçant-se al nadó pel seu cognom, segons els vells costums. L’àngel, que encara xerrava una mica de llatí, portava al nou Bitllet el missatge diví, la súplica, l’ordre que fos feliç. L’àngel ja s’ensumava la guerra, la postguerra i la gana que passarien molts. Què menys podia desitjar al petit?
El petit Bitllet, que fou batejat segons els cànons del moment, va rebre per nom Fèlix, i tot per un equívoc. La pobra mare, no massa instruïda en la llengua de Ciceró i enlluernada per l’hermètica fulgència, va creure que el missatger del cel li demanava que el petit es digués Fèlix. I així va ser, per voluntat de la devota mare i gràcies a l’aprovació de Bitllet pare.
Quan era xiquet, en Fèlix Bitllet va voler desxifrar el missatge celestial que havia rebut el dia de néixer. Per aquells temps l’hermenèutica – l’art de saber trobar en el text el que s’hi busca – ja pegava fort en el pensament europeu, i en Bitllet ho notava. Així és que en les paraules del sant àngel, en Fèlix va poder-hi llegir la consigna que el guiaria sempre més: sigues feliç, i sigues tu mateix, Bitllet. I viu en pau amb els Bitllet(s), amb la pecúnia. I així va ser com el jove Bitllet va començar a exercir la seva poderosa vocació – per mandat diví –, la de fer córrer els calers amunt i avall procurant de no quedar mai al marge de cap dels moviments econòmics que el seu entorn generava. D’aquest manera, amb el sarró sempre a punt per omplir, en Fèlix va situar-se a la línia de sortida de la seva carrera vital i vertadera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada