Som poca cosa: vi i cafè.
No és fàcil obrir ampolles,
tu ja ho saps. I saps
que les obria més tranquil
si tu eres al costat.
I m'han vingut al cap
aquells dos dies de fa un any
que vam tenir per viure
a poc a poc, al Priorat.
Però ara ja no véns i et faig cafè
amb la cafetera nova.
No l'has pogut tastar
i a mi m'hauria agradat tant.
Dimecres aniré
a buscar la furgoneta.
Però em falta el teu collons,
com és que s'ha espatllat.
Em falta que m'abracis
i que et deixis abraçar
per fràgil que ara et sentis.
Em faltes una mica cada dia,
em faltes una mica cada instant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada