jo no vull

papa, jo no vull que et moris

així, sense més. sense més preàmbul que el plor del cansament i de la gana que es barregen amb aquest no sabem què dels últims dies. papa, jo et vull sempre. i jo menteixo fill, sempre hi seré. i sembla que Plató la va encertar quan deia allò de les mentides piadoses. jo sempre hi seré. més val així. un cos tan jove no ha de ser el meu, ple de ràbia per la indigna insensatesa de la carn que un dia fuig i, sense més, no torna. ets prou petit com per tenir encara intactes les ganes infinites de jugar i de no pensar en res més. tanca els ulls que t'esclareixo el cap.

papa, vine. ara, sí. vine perquè et vull fer una pregunta. i la seva gramàtica no en sap encara, de puntuació. ets el millor papa del món, i m'esquitxa el fals interrogant des de la banyera sabonosa que vol calmar-li el plor sense aconseguir-ho. el millor. també ha llegit Plató, aquest nap-buf que tot just dibuixa lletres. té clar que no vol estar enfadat i la nostra enganxada de fa un moment no li ha agradat. no ens ha servit de res. papa, ets el millor papa. i tu, petit, també. perquè t'estimo i punt, perquè ens tenim i perquè sí, potser no t'ho creuràs, però hi seré sempre. i no s'ho creu, però ho insinua, ho fa veure i prova si em quedo més tranquil. ja ens ho sabem. i jo tampoc em vull morir.