Una nit a l'hospital

Una nit. Sencera. En vetlla. Al primer soterrani, que vessa de gent. Pendent de tu i del teu cosset petit, acabat d'estrenar. Pendent dels números, de la pantalla i les alarmes. I del teu pit, del teu ritme cardíac, de l'aire que respires, de tota tu. Impúdic, sense cap permís, t'espio.
La teva mare, exhausta, se sosté per tu, amb tu. S'enganxa al fil de la vigília, que aquesta nit és ja més prim i se li escapa per moments. Ta mare és tota tu. I tu ets tan fràgil, tan menuda, i tan tenaç alhora. Ho ets tot, tot i ser encara tan poqueta cosa.
I l'infermer dels sospirs, que entra i, aaai, es posa bata verda de paper, i ufff, es calça guants de plàstic blau i, aaah, s'ajup perquè ha perdut un rotring vell però que funciona. Aquesta merda d'uniformes, s'excusa, es justifica. Ens fan unes butxaques que no podem guardar-hi res, que tot ens cau. I la doctora, cara de circumstància, cara de no voler convènce's fins que no n'hi donis prou motius. Vas bé, ens diu, però vas justeta.
La nit és llarga i encara falten hores per poder veure sortir el sol. Aquest sol de tardor hivern que arrenca el dia taronjós i fa esclatar de blaus el mar i redibuixa el cel i els seus contorns cada matí.
Aquí, a la vall, amb els turons petits que miren la ciutat com dorm als peus de tot, les hores passen lentes, i els molts moments es fan eterns. I jo tinc ganes ja de veure com et lleves i te'n vas, com deixen que te'n vagis ferma cap a casa, l'infermer dels sospirs i la doctora circumstància. Com ets i com et dius, plena de vida.