Amb filtres

S'ho mirava tot amb filtres, a través seu i gràcies a ells. Tant va calar-li la moda dels retocs, que s'havia acostumat, sense reserves, a mirar-ho tot filtrat. Tot. I no se'n penedia, per a res. Aquí, una mica més de llum, allà un polsim de nitidesa. Resolta, sense saturacions. Amb la mà de la vergonya al davant i amb la por del ridícul al darrera. El món no és el mateix abans, després, durant el temps que actua el filtre. La realitat pren uns relleus insospitats, i deixa al descobert les ombres, els clarobscurs, les mitges tintes. A mig camí de tot, o més enllà dels marges.

Ben mirat, si bevia el sucre remenat dins el cafè, i afegia al te unes gotes de llet, i pebre a la xocolata, no se li devia fer estrany adonar-se'n, tot d'una, de com n'estava, de filtrada, de retocada, d'interpretada, la realitat que havia triat de viure. Així és que va decidir fer el salt, i va passar de no sentir pudor a fer bandera d'aquell joc de mirades i miralls que li oferia la seva manera de mirar-s'ho tot. 

En el fons, com hauria pogut viure abans sense aquesta crossa? Com hauria suportat la vida mateixa, tan pesada a voltes, tan feixuga, tan impertinent, tan recargolada, sense l'ajuda de de la molta pluja que li baixava galtes avall? Sense aquesta aigua que tot ho xopa i tot ho fa més net, i tot ho fa mirar més clar? O d'aquell raig de sol encegador que fa tancar els ulls a temps davant de tanta llum de males intencions? Com se n'hagués sortit, sola davant de tot, si no amb el tel ingràvid de la boira fent-li de far?

Avui que plou, darrera el vidre, amb l'aigua fent més suau l'aspror de tot plegat, respira,