Fins al mai i més enllà

Vénen ganes de marxar

fins al mai i més enllà.

 

Perquè sí. Perquè com més lluny i més desconeguda, més ens vol la insensatesa, i més la perseguirem. Més ens crida la ignorància i més ens excita la diferència. Perquè caminar sense saber on anem ni on arribarem, ni com, és un plaer. El viatge. La vida mateixa, veient-la passar. Passar d'un lloc a l'altre sense aturar-nos mai del tot. Convertir-nos en el passavolant que ningú sap d'on arriba i que ningú coneix. I tenir sempre una segona oportunitat. I una tercera. I una altra. Perquè ens ho mereixem.

I mirar endavant, i potser de tant en tant enrere, amb un desig salat inconfessable, però sense obsessionar-nos. I seguir l'aigua corrent amunt i arribar a les muntanyes. Allà on comença tot. I sobretot, assaborir cada revolt, cada recta infinita, cada drecera, cada marrada. Notar que fem camí, que som camí. Que fem. Que som. Que el dia a dia, i només les nostres ganes d'avançar, ens duran lluny.

I saber que els ulls se'ns perdran dins l'aigua i que ningú ens espera. I que les mans se'ns glaçaran del fred que ve de dins. I el cap se'ns farà viu, i el rostre sec, i la pell dura. I se'ns dibuixarà damunt de l'ànima i a contrallum el solc dels dies, la música dels desitjos i la lletra que escrivim. I el solc dels desitjos, la música que escrivim i la lletra dels dies. I el solc que fan les lletres que mai no haurem escrit ens endurirà el rostre i ens assecarà la pell. I la música dels dies ens endurirà l'ànima i ens deixarà gravat damunt la pell el desig de caminar, d'escriure. De viure.