Tu no molestes mai

La llum els era propícia. Aquella tarda enteranyinada de maig, amb quatre gotes mal comptades que anaven i venien fent de testimoni mut, les teranyines dels seus cors adolescents passaven revista vora el mar a les moltes ganes que tenien d’esvair-se per deixar pas a la veritat que creixia dintre d’ells. Però la por de molestar, de fer-se veure i de ser descoberts pels ulls atents de la mare, de la tieta, de la veïna, els paralitzava. I amb la mirada s’ho volien dir tot. S’ho deien. T’abraçaria com si fos l’última tarda. Els ulls jugaven a perdre’s i a trobar-se en les mirades. Tu no molestes mai, va dir-li ella. Perquè ell s’ho pensava. Després de tanta mel i tant de sucre, tot corre el perill de fer-se enganxós, emprenyador.

I ell, els peus al terra i el cap a un altre món. Sóc una formiga. Sóc la petitesa feta cos en aquest món immens. I un dia passarà un gegant amb botes negres i, sense ni adonar-se’n, em farà fora d’aquest món, d’aquesta vida, d’aquests pensaments. O vindrà un drac de foc sortit d’una llegenda, i se m’endurà, sense voler-ho, a llocs insospitats, i em farà presoner del seu voler. I ella, el cap als núvols i els peus penjant del gronxador, somiava que era un drac sortit d’una llegenda i que passava de princeses i castells. Ella, amb l’ànima d’un drac i el cor d’un elefant, s’imaginava noble i tendra –perquè ho era–, i els seus molts quilos de tendresa els ben cuidava dia a dia, els regava amb les gotes del millor vi. Així se sentia viva, i es moria per acomplir els desitjos més agosarats. Saltar d’un bot fins a la lluna o poder fer un petó a una formiga.