Mi do sol si do

El full en blanc. I negre. Només cinc línies que corren soles, paral·leles, buides sobre un fons verge de neu. Per omplir. La clau de sol, els dos punts i el neguit. El pentagrama espera la primera fiblada del llapis que Mustafà –Mus– agafa amb la mà esquerra. Amb força. Però hi ha un bloqueig. Una sinapsi mal resolta en el moment frontissa. Els impulsos musicals no circulen prou bé per la xarxa neural. No hi ha creació. Silenci.
Si ahir no s’hagués atipat com una arna, si no hagués begut sake fins a tenir la gola roent, si no s’hagués barallat amb Ica, Mus tindria segurament el cap més clar. Però l’empatx, l’embriaguesa, l’encegament de la discussió, encara ressonaven dins la testa de Mus com els timbals del Carmina Burana de l’Orff.
Nausica, que es feia dir Ica des que era primer violí de la simfònica nacional, generalment callava. Quan sentia música, callava i escoltava. Silenci absolut. I quan sentia bajanades també callava. Mutis. Però aquella nit ja n’havia tingut prou i va plantar cara a Mustafà. No tens raó, Mus, li havia dit. I Mus, que era tot orgull, s’havia anat posant vermell alhora que coïa la resposta més punyent, més ofensiva. I mentre la deixava anar, Ica s’alçava de la taula amb l’entrecot a mig menjar, vermell com les galtes del seu amant. No creia que Mus mereixés una resposta. Ni el seu argument, ni encara menys les seves maneres.
Per a Ica tot podria tornar a començar sense rancúnia l’endemà a la tarda, quan es trobessin a l’assaig general de l’última obra del mateix Mustafà Al Dhira. Però per a Mus, compositor de l’obra i director de la simfònica nacional per a l’estrena, la cosa no és tan senzilla. Mus s’esforça cada dia a fer barrera entre la seva vida personal i la professional. Ara, però, la relació amb Ica, la primer violí de la simfònica que ell mateix dirigeix, fa que tot es vegi diferent. La música no és la mateixa amb Ica a la seva vida. I després de la discussió potser mai més res no tornarà a ser igual.
Mi-do-sol-si-do. Arrenca la primera frase. Quatre per quatre, mi-do-sol-si corxeres. O una corxera amb punt? Do negra. Un silenci? Coda? Mal inici. Millor sense repeticions. Un silenci.