Dotze bons propòsits

En Benjamí era el dotzè de dotze germans, fills tots d’en Jacob, bon pare de família monopaternal i plurimaternal. La mare d’en Benjamí, la Raquel, no era creient i tampoc estava gens avesada a buscar senyals d’un més enllà que no li deia res. En Benjamí i el seu pare, en canvi, tenien el pressentiment que tanta coincidència entre la seva història i el relat bíblic de les dotze tribus d’Israel havia de portar cap alguna banda. No sabien ben bé cap on, ni si els havia de servir de res a ells o a ningú, però a voltes s’hi arribaven a obsessionar.

Les ressonàncies del Gènesi en la història familiar havien fet d’en Benjamí un home predisposat a la descodificació rutinària de qualsevol esdeveniment en clau de senyal. Si una gerra d’aigua vessava damunt la taula, sentia de cop la necessitat d’implicar-se en la lluita per la preservació del medi i dels béns escassos. Podia topar amb un despistat al carrer i interrogar-lo fins a extenuar-lo per mirar de saber quin podia ser el motiu real d’haver-se trobat d’aquella manera.

En Benjamí s’havia imposat un règim de vida que girava al voltant del número 12. La màgia d’aquesta quantitat el captivava. Si l’any té dotze mesos, com dotze són les hores del dia – i dotze més les de la nit…– ell, que era el dotzè d’aquells dotze germans, havia de tenir algun do especial, o una alta missió que un dia acabaria descobrint. L’últim Benjamí-fill-dotzè-de-Jacob havia fundat un poble, ni més ni menys.

Així que, per cap d’any, la nit que complia trenta-sis anys –que són dotze tres (una i dues!) vegades– va proposar-se deixar anar sis mals vicis i fer-se constant en sis bones virtuts. Així picava l’ullet al fat perquè s’accelerés el seu procés, si és que finalment n’hi havia cap. Volia deixar de fumar i fer esport cada vespre. Viure intensament cada moment i deixar de sentir-se esclau del rellotge. Volia deixar de queixar-se per tot i fer bona cara per defecte. Treballar de valent i deixar la mandra en un calaix. Menjar fruita i oblidar els pastissos. Callar quan només es diuen bajanades i no dir-les quan es pot callar.

Dong, dong! En punt. Les dotze.