9 de desembre del 2008

Dormia

Dormia, però el fred m'ha despertat. No vaig sortir-me'n prou bé, anit, amb el foc. Els tions, si se'n podia dir així, cremaven tan de pressa que m'era impossible escalfar la casa. Quin gel! He perdut el compte de les mantes que m'he posat al damunt. La darrera gairebé m'ha deixat clavat al matalàs. La llana pesa. Mentre dormia ni tan sols he somiat. Al contrari. Tinc la sensació estranya d'haver sigut conscient que dormia. Només aquest fred maleït...
Dormia i he caigut del llit. No recordo res més que trobar-me amb la barbeta a dos dits del cantell de sota la tauleta on deso ulleres, claus i mocador. No era negra nit i he pensat que els trabucs que sentia de lluny podien haver estat els causants del sobresalt que m'ha arrencat dels llençols fa una estona indeterminada. Ara, ja més despert, sento de lluny un parlar de cridòria modulada que puja i baixa pel pentagrama de l'entonació festiva. Molta resposta, molt brogit.
Dormia i ja no dormo. Havia oblidat la cita d'avui. Em diran de tot. Havia de tenir la porta oberta a l'hora en punt i només falten dos minuts. De tan adormit com vaig quedar-me ahir no he sentit la melodia enganxosa que vaig posar al mòbil per desenganxar-me de la son amablement. Amargament. Corro per no fer més tard.
Dormia i m'he tornat a despertar, ara enmig de la gent que entra i surt en aquesta hora allargada i somnolent del migdia. Quin dia! Qui perd la nit, perd el dia, ja ho diuen. I és veritat que aquesta nit l'he ben perduda. La poca estona que dormia de veritat, i que ho notava, que ho sentia i ho gaudia, el fred me l'ha estroncada. I la patacada que no he notat també hi ha ajudat, a fer la nit més tronada. Qualsevol no s'adorm pels racons, després d'una nit com aquesta. Ara només queda passar la resta de dia com pugui, si cal agafant-me les perpelles amb adhesius, i esperar que torni la fosca per llançar-me de cap al meu bressol. Sí, si no és que un amic, amb ganes de guerra, em fa una proposta deshonesta d'aquelles que només es fan per festa major: véns a passar la nit en vetlla, ballem, riem i acabem la gresca veient com surt el sol davant d'una xocolata amb xurros?

2 comentaris:

  1. Hola Andreu, avui ha caigut un de cap a peus a les meves mans i he anat rápidament a veure el teu blog, pels comentaris veig que això rutlla.

    Ja t'aniré seguint, una abraçada!

    Oleguer (Un dels teus estimats nens de quan eres monitor)

    ResponElimina
  2. Endormiscat! Quina delícia de blog! Felicitats, xicotet!

    Una abraçada ben forta.

    Sònia

    ResponElimina