Roc d'Argila

En Roc d’Argila era dur com el seu nom. Ja de ben petit, a l’escola, el tenien per un cabut. El cert és que quan en Roc creia alguna cosa amb convicció, la defensava amb fermesa i sense doblegar-se per res ni davant de ningú. En ocasions, sent ell ben petit, havia acabat amb la cara feta un mapa per no haver cedit al xantatge d’un ganàpia que li volia prendre l’entrepà a l’hora del pati, o per haver volgut recuperar una joguina que li havien pres aprofitant un moment que ell estava despistat. En Roc d’Argila era una persona amb principis.

Però en Roc d’Argila portava un cognom al qual també feia honor de tant en tant. No se sabia ben bé per què, ni amb quina freqüència, però sempre acabava passant, que en Roc es desmuntava, queia del cimal dels seus preceptes i es despenyava com una riada argilosa que davalla pel torrent sense que s’endevini un final clar del trajecte. A voltes, tot just treure el cap un pensament que no havia pogut preveure, en Roc d’Argila es desanimava i es deprimia en qüestió de segons. Mai pel mateix motiu, mai de la mateixa manera, i només de tant en tant.

A en Roc li van oferir la possibilitat de marxar fora per feina, a l’estranger, a fer diners com anys enrere havia fet mig país. Ell creia que la terra que et veu néixer és la que tu has de fer créixer. Entenia que es tractava d’una mena de qüestió de justícia natural i sentia un cert menyspreu pels qui no ho veien així. Però, ai, per un moment se li va ennuvolar la testa i va veure’s a ell, al cap d’uns anys, al mateix lloc, amb les mateixes cares –avorrides–, i amb les mateixes butxaques –buides–. Se li va encendre una espurna als ulls. El desig de millorar? L’ambició. Però, ai, l’ambició no estava feta per a ell. I, és clar, era una llàstima no poder tenir una espurna d’ambició, perquè això li hauria obert un munt de portes que ara li petaven davant del nas. I sabent que perdia aquell munt d’oportunitats, li venia al cos la por de la frustració, del desmèrit, del buit. Ja se sentia un fracassat, abans i tot de dir que no o que sí. Però ell no podia pas fingir que era capaç de tirar endavant una proposta com la que li feien. Perquè era un roc, però era fet d’argila.