Pobresa extrema

Un vespre de tardor, quan la fosca començava a fer-se mestressa del menjador, el majordom, com de costum, va fer anar amunt la corda que feia anar avall la persiana del finestral i va passar la balda. Creia, amb bon criteri, que la foscor aviva la trapelleria. La senyora havia refermat aquesta teoria feia temps amb una lleugera inclinació cap endavant d’un pentinat que ben bé podia passar per perruca. La senyora, que avui no hi era perquè, havia dit, havia hagut de marxar per ocupar-se d’uns assumptes molt importants a la Cerdanya –qüestions immobiliàries, ai!– s’hauria sentit contenta i confiada comprovant que el majordom recordava les mesures acordades. Aquell majordom valia un imperi. Si no fos per...
Quan la senyora sortia, mai deia exactament què faria o bé mentia deliberadament al majordom per prudència. El majordom era una gran persona i un treballador de tota confiança, però fins i tot els trenta-cinc anys de servei ininterromput, inclosos caps de setmana i festes de guardar no eren un aval suficient com per poder-hi confiar plenament. I això tenia avantatges. La senyora s’estirava els cabells només de pensar que els seus drapets s’airegessin al sol com passava darrerament a Buckingham Palace. Tothom sabia que la pobra reina estava endeutada. I aquell maleït govern laborista no es decidia a donar-li un cop de mà, a compensar-la per tants anys de gratitud, ni tan sols en un moment tan delicat. La reina es trobava en una situació extrema, i el món se’n reia. Quina poca delicadesa!
L’endemà d’aquell vespre de tardor, a les vuit, puntual, el majordom feia anar avall la corda que feia anar amunt la persiana, obria de bat a bat el finestral i deixava córrer l’aire durant uns minuts. Com una pregària matutina. I a dos quarts de nou, amb el te a punt per si apareixia la senyora, sonava al timbre. Un braç molt ben vestit li allargava un sobre amb el seu nom. Era el primer cop en tants anys! El majordom l’obria mentre comprovava trist que es tractava de la rescissió del seu contracte, acompanyada d’una lletra de la senyora. La tristesa és tan gran, hi deia, que no m’he vist en cor de dir-li-ho personalment. Els temps estan canviant. La situació és extrema. Gràcies per tot.