Passen dies

Passen dies i el sol s’entesta a fer-me bullir el cap de ràbia per no trobar cap ombra. I passen hores i més hores en què es fa impossible refugiar-se de la llum penetrant i impossible de tan emprenyadora. Camino sense un destí, amb un rumb gens previsible. M’assec, i tan de bo que fos a l’ombra! Miro de ventar-me amb la mà estesa, i això no fa més que augmentar l’efecte de les onades d’aire calent. Tinc la sensació, talment, de ser al rodalies hivernal, abrigat i patint la calefacció exagerada. Un mosquit despistat, que és lluny de l’ombra i dels llocs humits, prova d’atacar sense èxit. La temperatura desmesurada el fa indefens i el sol l’estova quan plas!, la mà que provava de ventar-me l’esclafa contra la cuixa nua i les ales queden confoses entre el poc pèl que l’estiu em deixa ensenyar. M’adormo, de tan cansat, i somio.

Sóc en un oasi on degoten polsims de fresca no sé ben bé des d’on. Però m’arriben a la galta i els espero, l’un darrera l’altre. M’acaricien tan dolçament que no puc sinó pensar que me’ls envia algú que se m’estima, i no sé qui. Tinc gana, i només em cal girar la vista per trobar-me una taula parada ben plena de fruita exclusiva. Tot aigua, tot aliment. I amb quin desfici engoleixo el raïm i les prunes, la síndria i les taronges... No m’atipo per molt que mengi. I a l’enèsim mossec, sento darrera l’orella esquerra un zum-zum malvat que m’és familiar. No pot ser, aquí no. I sí, el mosquit que creia haver ofegat amb la suor de la carn vermella vol venjança. No em deixa sentir-lo més que un moment, però repeteix l’ofensiva vegades i vegades.

Innocent, jo, em penso que ja tinc la solució, i preparo la trampa perfecta. Em refrego per la cama amunt i avall ara un préssec d’aigua, ara una pinya, i finalment hi tiro sucre. Si no fos que es tracta de la meva cama, me la cruspiria, penso. Amb tanta dolçor el mosquit hi anirà a parar tard o d’hora. I sí, es fa pregar, però després de tres toms sencers al meu perímetre cranial, el mosquit es llença damunt la confitura. Ja és meu. Espero, fent el distret, que s’oblidi de mi. Ara! I del soroll sec em desperto, tornant a matar la bèstia ja morta sobre la pell vermella i mullada pel sol d’aquest dia d’estiu que sembla que no té ganes d’acabar de passar.