Sciloč

(...o Còlics girat com un mitjó)

En Jaumet només té dies i pateix la síndrome d’Sciloč: li encanta donar pel sac. A estones, es fa arrencar el plor del fons de l’ànima, gargamelleja i fa petar la llengua contra l’aire com si l’anessin matant de mica en mica. No sap amb certesa si fer llàstima fent veure que se sent sol o si se sent sol de veritat i això és l’excusa perfecta per fer llàstima. La mare l’ha deixat per impossible i ell s’hi torna plorant més fort encara. És una guerra! A voltes només somica, per posar a prova la resistència de la mare, tot i que es troba perfectament. Aquest joc el diverteix. És cínic. Hi ha moments, quan cansat de tanta marranada, prova de cridar l’atenció amb uns petits laments que té comprovat que també acaben donant resultat. Fins i tot, en ocasions, la malícia d’en Jaumet el fa somicar de tan cansat. També gemega perquè li agrada prendre el pèl a qui li fa una carícia. En vol més, el molt egoista. I per dues o més coses alhora; i per no saber què li passa, que és el que dirà uns anys més tard quan de veritat no sàpiga què té. Els veïns ja el coneixen. Diuen que és més viu que una centella, i aconsellen als pares que el deixin fer, que eixamplarà els pulmons. I que no li facin massa cas, que es malacostumarà.

La Mònica té setze anys i els galifardeus de l’institut la tenen per una escalfabraguetes. De fet, fan cua per veure quan els tocarà a ells netejar-li les genives. El primer xicot amb qui va anar, com per provar què se sentia, es va cansar d’ella al tercer dia i li va vetar l’entrada al seu xat. La Mònica es va alliberar, perquè el paio era un fresc, però feia veure que s’ho passava molt malament perquè pensava que era una bona forma de pescar una altra vegada. Havia après a fer-se una ombra als ulls per semblar més trista del que en realitat estava. Quina una! Amb el xicot que feia cinc va passar just a l’inrevés. El va engegar a dida. El que feia vuit era un babau, i la Mònica ho sabia des del començament, però se n’aprofitava perquè fer-li quatre petons li suposava anar de farra sempre que volia sense pagar ni un cèntim. El darrer, una mica ingenu però molt bona persona, era col·leccionista de xapes de refresc que no s’haguessin doblegat amb el gest enèrgic del cambrer de torn. A ella això la posava negra, perquè representava entrar als bars i haver de demanar sempre begudes d’ampolla i negociar estones llargues amb els aprenents de l’ofici, amb els veterans i de vegades fins i tot amb els proveïdors. La Mònica, que s’ha pres a la lleugera totes i cadascuna de les aventures, segons que diuen les seves amigues, comença a assistir a una teràpia de grup per addictes a un munt de coses diferents: s’hi troba el milloret de cada casa. A ella l’han presentada al grup com un exponent clar d’adolescent tocada pel síndrome d’Sciloč.

En Marià passa dels noranta i està fet un coi de vell. És l’últim de la colla que queda viu, però l’amoïna ben poc. Sabia que un dia un altre això passaria perquè ell s’havia proposat de viure més que ningú, i ho havia aconseguit. Havia enterrat la seva esposa, i alguns dels seus germans. Els fills, que el visitaven francament poc a la residència on ara s’estava, deien que amb l’edat s’havia tornat com un nen petit. Amb un metge mig amic havien parlat de la possibilitat que en Marià patís la síndrome d’Sciloč. Però sense massa interès per treure’n l’entrellat n’havien ajornat les proves per més endavant una vegada i una altra. De fet, pensaven, què en traurien de confirmar que al pare li encantava donar pel sac? Li havia agradat sempre, i ara, amb l’edat, se li accentua. Sap que la seva salut és una mica fràgil, al cap dels anys, però s’entesta a demanar que li canviïn la verdura per uns canelons ben banyats amb beixamel, i el llucet al forn que amb tanta il·lusió li prepara la cuinera per un bon entrecot. Manies, li agrada tot. No suporta el dominó, el set i mig i la veïna garrepa de l’habitació del costat. Diu que se sent sol, com per tocar la pera. I plora. Plora sol a les nits, i de dia en un racó de la sala de lectura per veure si d’una vegada, la cuidadora de la faldilla curta es digna a passar pel seu costat i li diu alguna cosa.