Còlics

En Jaumet només té dies i no deixa de plorar. A estones, plora a llàgrima viva, gargamelleja i fa tremolar la llengua com si la vida se li escapés per les escletxes que fa el vímet del bressol. No sap amb certesa si té por de sentir-se sol o si se sent sol i per això té por. La mare fa uns moments que no se’l mira i a ell li sembla una eternitat. A voltes només somica, deixant clar que la situació no l’acaba de convèncer però donant a entendre que és i serà capaç d’entomar-ne de molt pitjors. Hi ha moments, quan comença a no poder amb la gana, la son, la set, el fred, fa el petarrell per provar si només amb la cara i la intenció s’estalvia el costós lament en veu alta, que també el cansa. Fins i tot, en ocasions en Jaumet somica de tan cansat. També gemega perquè troba a faltar les carícies i els petons que el tranquil·litzen; i per dues o més coses alhora; i per no saber què li passa, que és la pitjor cosa que li pot passar. El seu pediatra diu que té còlics.

La Mònica té setze anys i compta setze relacions que han acabat amb tararí. El primer xicot, aquell que –oi?– havia imaginat com a company inseparable i com a amant incondicional, es va cansar d’ella al tercer dia i va canviar el número del mòbil. La Mònica es va passar una setmana sencera tancada al lavabo plorant de set a vuit del vespre i rentant-se la cara de vuit a un quart de nou, l’hora de tornar a casa la mare. I la resta del dia, fent el cor fort per no pensar que tenia motius per vessar les llàgrimes a raig fet. Amb el xicot que feia tres va passar exactament el mateix. El que feia nou era un ximplet, però la Mònica no se’n va adonar fins que, després d’haver-hi confiat cegament, va entendre que només la volia per aprofitar-se’n, en tots els sentits. El darrer, un pallús, que ni tan sols era capaç de recordar el nom de la Mònica el segon dia que es veien, tot i haver-lo repetit fins a l’avorriment la nit que es van conèixer. Quin un! La Mònica havia posat el cor tot sencer en cada un dels setze intents d’estimar algú. Perquè ella, o hi posava el cor, o no hi posava ni les ganes. A classe la tenien per una fresca. I el psicòleg per una ploramiques. És l’edat, sentencia.

En Marià passa dels noranta i és l’últim de la colla que queda viu. La dona, la veritable nineta dels seus ulls, el va deixar ja fa anys per anar-se’n amb un mal lleig. Ha enterrat els seus germans grans, i també un de més jove. A la residència no paren de voler fer-lo feliç fastiguejant-lo amb platerades de verdura i peix bullits, quan ell ha estat sempre de carn vermella i embotit. No suporta el dominó, el set i mig i el coi de vella garrepa que té per veïna de planta. Se sent sol, allunyat de tot i de tothom. I plora. Plora sol a les nits, en la buidor dels llençols blancs que un dia, pensa, li faran de mortalla.