Una calma llunyana

Hi havia una vegada un racó de món allunyat de tot. Els habitants d’aquella petita pàtria es conformaven amb poc, perquè amb poc passaven. Si a casa tenien una finestra, no en volien dues. I si menjaven al migdia, no patien pas per omplir l’estómac un altre cop abans d’anar a dormir. Si podien anar als llocs a peu, no hi anaven en bicicleta. I tampoc hi anaven en cotxes o en camions perquè, d’aquesta mena de trastos, no en gastaven. I així, passaven per ser el racó del món que menys consumia, que menys maldecaps es buscava inútilment, i que gaudia dels índex de felicitat dels més alts del planeta.

Els habitants de La Llunyania es dedicaven una mica a fer qualsevol cosa que fos necessària. Tenien una mena de caràcter que els empenyia a resoldre els problemes amb calma i sense voler-se estressar. I si calia anar a pasturar amb les ovelles perquè la pastora s’havia posat malalta, doncs ho feien. O si calia deixar els muls als veïns perquè havien de dur farina a una altra banda, els confiaven les bèsties. I no esperaven res a canvi. La manera com funcionaven a La Llunyania les necessitats de tots.

Un bon dia, el govern, que malgrat ser lluny tenia uns tentacles molt llargs que arribaven fins aquell racó de món, va decidir que aquells pobres habitants de La Llunyania bé es mereixien estar més ben comunicats. I van dissenyar una línia de ferrocarril que uniria la capital amb aquell indret. Els llunyans no s’hi van oposar perquè van pensar que potser sí que els interessava d’estar més ben comunicats. A més a més, per la seva manera de fer, tampoc haurien posat pals a les rodes del tren per molt que no l’haguessin vist amb bons ulls.

La construcció de la línia va costar un ronyó a cada llunyà, i mig ronyó més a cadascun dels habitants de la resta del país. Podia haver anat d’una altra manera, però la resta del país va començar a parlar malament de La Llunyania, perquè creia que havien estat els llunyans qui havia insistit a fer arribar el tren fins a casa seva. Als llunyans tampoc els molestaven les crítiques. I molts, ni les van arribar a conèixer.

Però el govern, un bon dia, va fer balanç i va creure oportú catalogar la línia de La Llunyania dins del paquet d’infraestructures deficitàries. Els combois no havien viatjat mai plens. I és que els llunyans, es van cansar de pressa d’anar a la capital per a no res. A La Llunyania, a casa, tenien de tot i no els calia res més. Per tot plegat, els tentacles del govern van anar retirant-se la La Llunyania de mica en mica. Van pensar a privatitzar la línia, però no van trobar cap empresa que volgués assumir el dèficit nascut d’un somni inútil dels governants. Senzillament van anar deixant morir el servei, a poc a poc.

Un dia, el secretari mala bava d’un dels governants, rabiós per haver quedat com l’ideòleg il·lús del fracassat projecte, va enviar una brigada d’operaris governamentals a desmuntar l’estació de La Llunyania i a arrencar les vies d’uns quants centenars de metres enllà de l’indret. Més per quedar ell content que per cap altra cosa. I així va anar. Els operaris van fer el que els havia ordenat el secretari rabiós, i mentre marxaven de La Llunyania, els llunyans, tan poc preocupats com sempre, van començar a entonar aquella cançó que cantava el gaucho:

A qué le llaman distancia,

eso me habrán de explicar.

Sólo están lejos las cosas

que no sabemos mirar.

---

[1] Atahualpa Yupanqui (Pergamino, Argentina; 1908 – París, França; 1992)