Capital risc

Els Badia eren una d’aquelles famílies de tota la vida. Al carrer, el més pintat sabia qui eren els Badia. Els Badia aquí, els Badia allà. Fins i tot a cal Paki, aquella botiga que tenia oberta fins tard un amable pakistanès de qui ningú sabia el nom, tothom sabia qui eren els Badia. Ningú podia assegurar a què es dedicaven, els Badia, però tothom sabia, perquè algú els ho havia dit, que eren gent de molts diners.

Mai a cap hora intempestiva, els Badia sortien del cau, l’un darrera l’altre, sense cap ordre establert i sense cap pressa, tan si era dimarts, dissabte o festa de guardar. No semblava que fessin mai tard. Més aviat, feia l’efecte que mai ningú no els esperés. I les llengües viperines del veïnat n’havien dites de molt grosses, del clan dels Badia. Que si els Badia això, que si els Badia allò. Però a l’hora de dir clarament el què, tothom mirava cap a un altre cantó i callava, perquè ningú no sabia res de res, com tantes vegades.

Un bon dia, els Badia van deixar de desfilar en la serena processó que muntaven cada matí a una hora mai concreta. Una mena de silenci discret es va organitzar subtilment i es va establir com a fons d’escriptori de les converses entre els d’una banda i els de l’altra del carrer. Es tractava d’un silenci pactat tàcitament però respectat de manera escrupolosa. A cal Paki, on de vegades es vivia aparentment un altre espai i un altre temps, també es guardava silenci sobre els Badia. S’havien fos, però ningú, per espavilat que es pensés que era, gosava badar boca per aventurar alguna història mínimament creïble i que, a la vegada, no pogués molestar el poder que imaginaven als temuts Badia.

A la ràdio, un matí de dijous, puntual com sempre, aquell periodista calb va fer pública la caiguda en picat dels índexs borsaris del país. Deia que si bé els especialistes parlaven feia temps de la possibilitat que això passés, un mal càlcul sobre uns valors de capital risc hi hauria pogut jugar un paper decisiu. Pel que comentaven els economistes, tot semblava tenir l’origen en la mala previsió d’un prestigiós baixista borsari que treballava anys per una coneguda família de la capital, de la qual ningú sabia res des de feia dies.