A voltes no cal dir res.
Hi ha moments que et demanen que callis, que te n'estiguis. De vegades, dir les coses o mirar de dir-les no fa més que espatllar-les. El silenci, a voltes, és l'única via. La grandesa que ens parla, la infinitud que ens admira i ens atura. I una sensació: per molt que no te n'estiguessis, per molt que miressis de dir les coses sense espatllar-les, per molt que et resistissis al silenci i volguessis estripar-lo tendrament i hi posessis veu, per molt gran que et sentissis al seu davant, mirant la immensitat de fit a fit, per més que provessis de no immutar-te, potser res no canviaria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada