dilluns, 24 d’octubre de 2016

Aquí tot és un 131

Aquí tot és un 131. Quin descans. Ho diu l'agent, encara amb una barreja comprensible de seguretat i de sorpresa. M'esperava, és evident. M'ha vist i ha saltat del cotxe amb una mà a la porta i l'altra a l'emissor. O a l'arma? Ara no ho sé. Em tenia, em tenien. Vés a saber qui coi buscaven, però en aquell moment just, ja em tenien. Qui sóc, què hi faig aquí. I sobretot, què hi faig aquí just ara.

Corria, senyor agent. I ell em deu haver dit caballero en més d'una de les seves intervencions. Estava en fals i ho he notat. Però ell és la llei, ell és la força de seguretat i no es pot permetre la inseguretat que se li endevinava. I li entreveig aquest neguit, i entenc que no li agrada. Em diu que he aparegut en el lloc just en el pitjor moment, i que si jo arribo a sortir de l'altra banda s'hauria vist obligat a fer totes les comprovacions. Totes? No ho entenc.

Alguna vez ha estado detenido? I aquestes coses es pregunten així? Li dic que no. De fet he vacil·lat, però he fet veure que bufava, perquè per no saber-ne massa, de fet no ho sé. Un cop em van parar. Anava en bicicleta i amb la barba. No sé si això és una detenció. Perquè em van tenir aturat una estona, detingut en el temps i en l'espai, per dir-ho així. I una nit, tornant de no sé on, no duia ni els papers del cotxe. Van tenir a bé de dir-se la matrícula per la ràdio i descartar-me. I una matinada, marxant d'hora a treballar. Però deu ser que no, que de tenir-me aturat a detenir-me hi va un bon tros, i jo dic no. Amb seguretat. Esbufegant encara.

Li mostro el mòbil. Sí, ara se surt de casa amb el telèfon abans que amb la documentació. Jo, almenys, m'hi trobo. Estic marcant la ruta. Ho veu? Li deixo el mòbil. Pot veure que he sortit de casa i que faig una volteta. Carall, avui que anava a un bon ritme. Potser si m'hagués vist un altre dia, arrossegant-me, no hauria sospitat que jo podia estar fugint, no sé de què o de qui, encara. I no ho sabré. Què em costarà tornar a trobar el moment per repetir les bones sensacions d'aquest matí? Ja de per si no m'entusiasma sortir a córrer. En fi.

Durant l'estona que parlem, que m'interroga, apareix un altre cotxe patrulla esgarrapant l'asfalt encara fresc. És massa d'hora i no ha sortit el sol. I pitjant aquell botó damunt l'espatlla, diu aquí tot és un 131. I jo al final respiro. És bo ser un 131. M'imagino. Només un 131. Sólo. Em sento, per un cop, content de ser una confusió. Baixava pel carrer i he vist una llum blanca impressionant. I per no anar-hi de cara, per no fer-me mal als ulls, he tombat cap a la dreta i és llavors quan he vist que podia convertir-me en una magnífica confusió. I ha anat així. Un 131. O potser era un altre número?

I em deixa anar, em deixa córrer un altre cop en la penombra dels fanals blancs, tristos del meu barri. Segueixo sense ritme entre les fabriquetes i els tallers que fan la pau cada diumenge.

2 comentaris: