Que encara no

I jo que no me'n sé avenir. Encara no me'n sé avenir, encara no. Encara em costa acostumar-me a ser feliç amb tu, de tu, per tu. Em costa perquè és llarga l'ombra de tristesa que encara em cau a sobre des d'una vida vella, des d'abans, des de ja feia massa temps. Em fa algun mal encara aquella vida, em fa dolor el record mal digerit de tanta indiferència. I com més va, jo més la reconec, aquella indiferència, més greus se'm fan aquell antic menysteniment, aquella pobra intenció idiota de fer mal. Però ja està.

I ara no me'n sé avenir, encara, tot i que en vaig aprenent. Em costa entendre que m'estimis, que t'estimi, que ens agradi de xerrar pels descosits, de caure junts i de tornar a aixecar-nos junts de tots els dubtes. Encara se'm fa estrany que em vulguis tal com sóc, perquè sí. I que jo et vulgui perquè sí, perquè ets com ets, perquè tu i prou. Perquè vols. I perquè vull. Perquè volem i volem junts cap a Manrússia al nostre galliner mal endreçat, al nostre somni de silenci i llibertat.

Encara em cal aprendre que l'esforç es fa virtut i es torna recompensa. Encara dec haver d'acostumar-me a estimar de nou, a ser feliç així, amb tant i alhora amb tan poqueta cosa.