serà avui

Ens faltaran els teus silencis,

la teva llum, els teus petons,

el teu somriure.

I serà avui, quan ens tornem a asseure a taula, que ens faltaràs. No ho sé, si et posarem el nom en un paper. Potser ja no. No tallaràs torrons ni esperaràs que algú s'enfili a la cadira per regalar-li una moneda a canvi d'algun vers. I no trauràs d'enlloc una sorpresa en forma del que sigui. Uns maons per construir-nos, unes teules per abrigar-nos. Un joc petit per recordar-nos que som vius.

Avui potser no sortirà, després dels cafès, aquella copa tronada, d'aram, per cremar-hi desitjos. Potser perquè ens costarà tenir-los. Potser perquè ens faltarà el teu. Potser. Has deixat marca, has obert traça. I ara ens queda caminar, com sigui, mig a les palpentes. No sé si sense guia. Ens queda buscar la traça a dins la neu, ens queda avançar potser una mica d'esma, mirant de recompondre'ns amb els maons que ens queden, i buscar l'abric de les teules que no s'hagin esquerdat. I fer foc nou, amb copa o sense i si cal sense desitjos. Però viure, perquè no ens queda més remei. Perquè som vius.