Carrer del Desig amb avinguda de la Llum

 

Avui s’ha llevat amb la hipòtesi vint-i-dos al cap. Com que són tres quarts tocats, té el temps just de passar per la dutxa, l’escorredor i la cafetera. El tren de les sis i deu no l’atraparia ni que ho volgués fer tot de pressa i malament. En canvi, si des del primer moment el cap li treballa amb la hipòtesi vint-i-dos, si té el pensament ficat a dins del tren de les sis i vint-i-dos minuts, aquella estona viu més tranquil i, el que és millor, encara té temps d’afegir-se al cafè una culleradeta de mel d’alzina. L’hivern està sent fred i el seu coll sempre pateix. Amb sort, encara podrà picar alguna galeta.

Els pocs minuts al tren amb prou feines li deixen temps per prendre-li el pols a un capítol d’aquest llibre tan dens que s’ha proposat de llegir i que no sap si mai podrà acabar. Un cop surt de sota terra, a l’avinguda de la Llum veu la lluna, que avui no és nova, i s’amaga pels carrers i carrerons de cases baixes que li tenen el cor robat. Fins que no faltin molt pocs minuts per les set en punt, no ha de posar els peus a l’oficina.

Així és que s’ha acostumat a donar la benvinguda al dia des de les llambordes que els veïns d’aquell petit racó de món han volgut salvar de les excavadores. I ell, que no en té ni idea, aquest matí respira un aire diferent. Com si la fosca que es resisteix a desaparèixer li piulés a l’orella la història d’aquella resistència pacífica i bel·ligerant, d’aquella força no violenta de la gent del lloc.

I es perd pel carrer del Desig, potser el que més li agrada de tots. I avui li recorda quan era jove, quan sap que algú va dir d’ell que pensava massa. Potser per les formes –rectes, precises– que retallen les cases sobre els fanals encara encesos. Potser perquè s’imagina el passeig enorme que no hi faran, i les històries petites que ningú no matarà perquè continuaran vives entre aquelles parets. Potser perquè veu la veïna que no vol morir sola, i la fressa que surt d’aquella finestra que s’imagina que és l’obrador d’una pastisseria. Ja se sap, que els records i els desitjos es piquen l’ullet els uns als altres d’unes maneres que no podem entendre. I potser per això, i potser només per això, avui entrarà més content a l’oficina, i amb cada bon dia regalarà un somriure d’aquells que surt d’algun fons d’armari que a voltes ni recordem que tenim, perquè tots portem al damunt algun armari que un dia haurem d’obrir.

Conte publicat al Sant Andreu de Cap a Peus