De tren i a primera vista

L'esperava. S'esperaven cada dia a la mateixa hora i al mateix vagó. S'esperaven en silenci, sense haver-ho dit mai a ningú. Sense haver-s'ho dit. Ell seia pacient i ella pujava una estona després, a la seva estació. Les seves mirades feien per trobar-se entre la gentada, segurament des del primer dia que van trobar-se. Quan ell seia a prop de l'entrada d'ella, el pit li feia un bot. Segurament a ella també. Ell procurava mantenir el fil de la conversa amb el seu acompanyant. Ella, que tampoc viatjava sola, rebia l'embat dels ulls d'ell, i mirava de respondre-hi dolçament. Se sabien perfectament el ritual. L'havien establert ells mateixos per dir-se en secret tot allò que, sols, potser no s'haurien dit mai. Quin pler, aquells moments. Quatre minuts diaris de secrets dits amb els ulls, el temps entre les dues parades que vivien junts. I cada dia fins a l'últim. Quanta vida, quanta passió en els gestos llunyans. Ni una paraula. Fins a l'últim dia, fins a l'últim viatge.