Àngel Cargol

Aquesta és la petita història d'Àngel Cargol. Àngel era inclassificable, enigmàtic, interessant. Era, com se sol dir, diferent. Potser només pel fet de dir-se com es deia, o bé per moltes altres coses, se sentia lligat a la tradició bíblica que diu que els àngels no tenien sexe. I Àngel Cargol havia decidit que ell, o ella, tampoc pensava capficar-se per una cosa tan banal. Com els cargols, una mica d'aquí, i una mica d'allà. No creia que res canviés si s'aliniava a una banda o a l'altra del tall -deia que històric, cultural- entre dones i homes. I s'esmerçava a demostrar-ho.

Va tallar-se el cabell ben curt, com el porten moltes dones, i va penjar-se a les orelles un grapat d'arrecades, asimètriques, com les porten molts nois. Avui duia faldilla, com el príncep orellut dels galesos, i demà duria pantalons de camal generós, com constatava que començava a ser habitual entre les jovenetes de la comarca. Si ahir havia menjat carn, avui tocava peix, i així amb totes les coses que normalment demanaven un posicionament previ en matèria sexual. Com solia dir Àngel mateix, el meu sexe no tributa. I amb aquesta sentència es donaven per satisfets la majoria dels curiosos perepunyetes que cosien Àngel a preguntes creient que més tard o més d'hora li arrancarien una rendició. Per als que seguien amb la metralla --però tu, què ets?-- i li volien fer omplir tot un qüestionari, tenia sempre a punt el seu argument estrella fals. Només tinc 22 parells de cromosomes, deia. I com tothom sap, això no és possible, però com que també sap tothom que el parell de cromosomes que fa 23 és el que defineix el sexe de qui el porta, els més astuts ignorants quedaven suspesos en el dubte raonable d'una nova veritat científica que Àngel els acabava de revelar.

Podria haver-hi homínids, de la colla dels sàpiens de tota la vida, formats per cèl•lules amb nuclis on s'hi amaguessin només 22 parells de cromosomes? Podia ser veritat, doncs, que dels nostres veïns n'hi hagués uns quants que no se sentissin estrictament mascles o femelles? Quin jou, aquesta dicotomia, pensava Àngel. Quina llàstima haver de fer trampes a l'intel•lecte per fer entendre coses que no s'expliquen, sinó que se senten molt endins, al fons del cor i de l'estómac.