...mmmhh, la crisi!

En Màxim és estalviador de mena, i té una màxima: gastar el mínim. Ja pot estar envoltat de vaques grasses, que no afluixa la mosca ni per demostrar allà on sigui que els catalans no som garrepes. Perquè a més a més creu que no ho som.
En Màxim va buscar-se una feina on no hagués d’entrar massa d’hora. Així pot llevar-se sempre amb el primers rajolins de llum que foraden la persiana de la seva habitació. No té despertador. No en gasta. Duu unes sabates que va comprar de rebaixes ara fa una dotzena d’anys. I camina fent passes ben llargues. D’aquesta manera el nombre de contactes diaris de les soles amb el terra resulta inferior al que s’obtindria fent passets més petits. Dels mitjons, no cal dir res. Recorda haver vist els d’en Rajoy un dia per la tele i no fer cap escarafall.
I amb la crisi -mmmhh, la crisi!- en Màxim està encantat. Pertot ofertes, descomptes, vals, regals, obsequis. Abans de sortir a buscar el pa és capaç de preguntar als veïns, des del balcó, a grans crits, si al forn ja fan el dos per ú amb els llonguets, o si la de quart –es nega a dir-ne baguette, com fa tothom– avui els ha sortit més llarga que ahir. I agafa el cotxe rumiant i rumiant si sortirà més a compte prendre l’autopista, pensant que enguany no han augmentat el peatge –perquè hi fan obres– i que el litre de carburant, en canvi, sí que ha pujat. Però la quantitat de revolts que hi ha a la carretera comarcal potser farà que es gastin més les rodes. Però pot ser també que aquella estació de servei que recorda, en aquesta carretereta, tingui el litre un centimet més baix que a d’altres llocs.
I així passen els dies i en Màxim té i reté tot el que no gasta. I vol i dol, perquè veu en aquesta crisi -mmmhh, la crisi!- l’oportunitat d’estrenar una camisa sense haver-se de sentir malament, o de fer una visita a l’oculista per comprovar que les ulleres del 94 són les responsables de la boira que s’entesta a veure quan fa sol. Fins i tot li ha passat pel cap fer una inversió i canviar el matalàs per veure si hi ha alguna manera de començar a viure sense mal d’esquena. Però la motxilla que porta és tan gran, hi ha tanta despesa estalviada, acumulada, que les seves cervicals no les arreglen ni un matalàs nou, ni un abonament al fisioterapeuta.