Mig any

Mig any de pena mal portada, de dol escabellat, descabdellat, de com pot ser. Mig any que a estones penso en tu. Mig any que a estones no. I com pot ser, que a estones no? Mig any d'aprendre a viure sense escut, de fer d'escut sense saber-ne ni haver-ho assajat mai. De no plorar en públic perquè no en sé, potser és que no n'he sabut mai, perquè no puc. I un punt de no plorar per la vergonya, no de plorar. De no saber plorar. Per la vergonya de tenir vergonya de mostrar-me, de posar entre jo i el món un mocador de ràbia i de veritat. Mig any.

I aquesta sensació de no t'ho explico perquè ja no puc. De no t'ho dic perquè no em sents. Perquè no pots. I jo tampoc. Mig any d'aquest jersei, de la jaqueta blava, d'una cartera vella. De s'ha trencat el disc de l'embragatge, d'ara faig coses diferents, de ja no tinc la furgoneta. I ara vaig amb un utilitari que és ben igual que el que tants cops tu vas voler-me regalar. Mig any de tot. De tot i res. De novetats que no sabràs, i de buscar senyals per malcalmar-nos, per no quedar colgats sota el molt pes dels dubtes, dels bons records. La vida ens pesa, ara mateix. Però potser encara ens pesa més la mort.

Mig any. Com si aquest mig volgués dir alguna cosa.
Al cap de l'any, hi haurà cap diferència?