Seqüència d'un canvi anunciat

Els prolegòmens: Un mal dia el té tothom


En Gat Aphi era el comandant en cap del país que ell mateix governava amb mà de ferro. N’era president, primer ministre, secretari general, primera espasa dels exèrcits de terra, mar i aire, representant màxim de l’assemblea de caps de tribu, membre únic dels gabinets de crisi i s’ocupava també de la política exterior. Per a cada una de les seves funcions disposava d’un delegat, un home fort, un titella a qui podia fer córrer en substitució seva, i que mai era prou bo com per fer-li ombra a ell, que era l’únic que estava legitimat per fer i desfer ara i aquí el que li plagués, sense miraments.
Un bon dia, en Gat Aphi va llevar-se amb el peu esquerre. El peu, també de ferro. Per on passava era capaç d’arrasar-ho tot a la més mínima. Sembla, segons van acabar filtrant els seus súbdits cansats, que havia estat un malson la causa de la mala llet d’aquell matí. Gat Aphi hauria somiat que el seu imperi queia com ho fa un castell de cartes amb la brisa de les tardes d’estiu a la riba meridional de la mare mar.
El cas és que féu cridar els seus titelles per tenir-los tots reunits al palau presidencial al cap d’unes hores. Algun d’ells vivia a uns quants centenars de quilòmetres de la capital, on hi havia, a banda del centre de la presidència, el quarter general de les milícies i el centre de seguretat i defensa. I l’amo, perquè se’l podia considerar ben bé l’amo, va destituir el ministre de la guerra mentre aquest creuava el desert enfilat en una carcassa amb rodes de tanc lleuger per arribar a la trobada. El responsable de les finances va patir la mateixa sort perquè va voler entrar per la porta del darrere i estalviar-se vint minuts llargs de trajecte.
La cimera va ser una posada en escena de les habilitats teatrals dels presumptes mandataris. En el fons, Gat Aphi els havia escollit a cada un d’ells en el seu moment més per les dots interpretatives que per les seves capacitats de gestió. Si el líder deia aquí, tots aquí. Si deia allà, tots allà, per bé que algun d’ells, de tant en tant es permetia de fer veure que discrepava temporalment per deixar-se seduir tot seguit per les paraules o les mirades del propi Gat Aphi i rectificar en veu alta encara que només fos per deixar clar qui manava i qui tenia en tot l’última paraula.
Als carrers del país, la gent, cansada del silenci forçós, començava a organitzar-se. Potser havia d’ensorrar-se el país, però no seria la brisa marina la que faria el primer pas.


El dia a dia: batalla que batallaràs

A la plaça on es reunien els descontents era freqüent sentir consignes i proclames de tota mena contra en Gat Aphi i contra tot el que representava aquell nom de líder sense seguici. Algú va recordar que si es vol peix cal mullar-se el cul. I algú altre ho va sentir i va reflexionar-hi una estona. Mullar-se el cul no era cosa fàcil, hi havia molts perills a l'hora de passar a l'acció. Les tropes del tirà tenien ordres permanents d'aixafar qualsevol ombra de dubte sobre l'actuació governamental i a més a més estaven formades per una mena de gent capaç de qualsevol cosa, ja fos per convicció i per fidelitat al seu patró, ja fos per necessitat. Les armes que havien estat fabricades al nord de la Mediterrània les disparaven al sud els fanàtics del règim i els mercenaris, alienats els uns, pobres com rates i empesos per la gana els altres.
Els partidaris de la revolució pacífica no s'acabaven d'entendre amb els que veien clar que s'hauria d'acabar vessant sang, i els que pretenien de totes totes fer fora el dictador no se sentien recolzats pels qui ho veien com una cosa secundària. Així va ser com, vist que les opinions dels infidels eren diverses i disperses, i que organitzar-se era una escomesa de gran envergadura, el poble va començar tremolós a dur a terme accions concretes, sense un rumb massa fix, però amb la il•lusió boja de la llibertat com a objectiu comú.
Però qualsevol empresa contra el poder establert esdevenia més aviat un somni impossible. Els tentacles de Gat Aphi eren llargs i arribaven a tot arreu. Per tot plegat, hi havia veus que reclamaven ajuda exterior. Els veïns del nord havien de prendre una decisió. I sempre, quan es tractava de deliberar sobre algun afer transcendent, els poderosos de la riba septentrional de la mare mar, s'embarcaven en un seguit de reunions, dinars i ponències que disfressaven de forma elegant la seva falta de resolució. Es posarien al costat dels més febles, segons deien, però no era massa clar que volguessin fer front comú contra Gat Aphi. Més aviat, jugant el paper de dignes veïns pretesament civilitzats, ficarien el nas a casa dels altres per assegurar-se que el merder que hi havia muntat no els esquitxés sobtadament.


Tovallola i estoreta


Arribava amb força la primavera i la primera calor semblava haver-se instal•lat a la plaça de la Protesta. La indignació havia saltat la mare mar i s’escampava per la resta del món com la pólvora. Mentre al Sud havien començat les dinàmiques d’estira i arronsa entre els diferents actors de l’escena, al Nord quatre il•luminats començaven a sembrar sota el panot de la ciutat. Al desert queien bombes mortíferes i sancions innòcues. Algú començava a pensar a deixar caure la tovallola. A Cal Modern es plantaven estoretes sota la lluna, s’aixecaven envelats i s’organitzaven assemblees, petites taules de debat, tallers d’idees. Només volien canviar el món.
A la ràdio, un revolucionari molt dolç parlava de la merda que ens mengem i cridava a la rebel•lia amb un to gairebé desesperat. Explicava com es fabriquen les llavors que es patenten, com es conreen i arriben als nostres plats per una mena d’atracció inexplicable, pura química.
Al peu del balcó del consistori el poble desenterrava les cassoles de fa un temps, els treia la pols i la mica de petroli –tot just uns filets com plastilina– i esbotzaven el silenci urbà amb el silenci de l’esgotament. Ja n’hi havia tan prou de tantes coses que la gent havia deixat de mossegar-se la llengua. Era tan gran la farsa del món establert que alguns optaven per inventar-ne un altre. Uns el volien nou, els altres es conformaven a apedaçar el que ja tenim.
Mentrestant, uns pocs es repartien el poc pastís que quedava. Hi havia hagut eleccions. Les xifres i les bones maneres van ser les protagonistes per unes hores, però per unes hores i prou. El joc de desqualificar l’adversari per sistema era la norma. Un mea culpa, hem perdut, l’enhorabona als guanyadors i, au, demà a llençar-los pedres. Però les coses estaven destinades a canviar d’una manera nova. No n’hi havia prou rentant la cara als càrrecs públics. No bastava l’alternança, i menys escara si l’alternativa era l’odi i la víscera.
Al terra de la plaça de la Protesta, panxa enlaire mirant els fanals que els trencaven el son, dos jovenets s’agafaven de la mà i certificaven que la sola presència de l’altre era un bitllet directe cap al seu futur. El món tot just començava a tenir la pinta que havien somiat.