De la tendresa i del desig

No sé si en sabem prou ni gaire res, de la tendresa. Més aviat no. Són tantes les tendreses i tantes són les pells que han de poder patir-les, que no se'n pot aventurar una hipòtesi seriosa sense córrer el risc de caure en el ridícul més flagrant, en el perill de posar límits al que no en té ni ha de tenir-ne. La tendresa és coratge, és feblesa? Qui sap.

No sé si en sabem massa del desig. Deu ser que és el desig que ens té a nosaltres, i no pas al revés, com ens pensàvem. Un dia fem la prova i ens diem no vull desitjar més, ja no desitjaré, m'he endut prou desenganys, aquí ho deixo, s'ha acabat. I és tot en va. Ens forada de bell nou i com un llamp un nou desfici i som un altre cop a dins la gola de mil llops.
 
I ens retrobem en la tempesta que, ben mirat, potser sempre ens ha fet de mare. Hi som sense saber com hi hem entrat, ni com en sortirem. Ni si en sortirem, ni si de fet voldrem sortir-ne. S'hi viu prou bé, al mig dels llamps i trons del cor. El cap ens acostuma a dir que no, que vol fugir-ne, però ja sabem que ens hi sabem i ens hi reconeixem com en el més dolç dels refugis, com en el més fosc dels nostres racons íntims. I ens deixem dur.