dilluns, 25 de febrer de 2019

Llum que s'apaga


Per una mena de prevenció morbosa, havia assajat vegades i vegades el posat, la cara, el gest i la justa mesura de la sal humida als ulls. Dins el repertori de males notícies, les que tothom s’imagina algun cop i d’altres més rebuscades. Ell era rebuscat. Per si de cas, pensava, i s’inseria mentalment en el punt just en què algú altre li donava la nova funesta. Volia trobar-se en condicions per a fer front a la més peluda de les realitats quan aquella truqués a la porta. Però ja se sap, la premeditació i la traïdoria són escenaris reservats als espectacles de matriu més literària. La vida, despullada d’artifici, la vida mateixa, et fot el pal més gros sense avisar.

Per això va desmuntar-se com un munter d’argila aquella tarda, amb el sopar entre cap i coll i l’atenció posada a mig camí dels dibuixos de la tele i dels mossecs dels seus petits, quan el telèfon va sonar fent el repic que mai hauria volgut sentir per un dels seus. La veu de l’altra banda, ella, trencada com el glaç per un piolet, plorava desconsoladament unes paraules que esquinçaven el vespre igual com esquinça la vela una tempesta.

Una llum que s’apagava abans de la seva hora, abans d’haver arribat tan sols. Va començar a proferir renecs i insults al fat, als déus, per què m’haveu abandonat? I a tot el que pogués haver tingut part de la culpa –o de la responsabilitat– que li acabessin de trucar per dir-li el que li havien dit. Amb l’aparell enganxat a l’orella per una banda i al palmell suat de la mà per l’altra, es refugiava al lavabo. El petit de la casa, que el seguia, s’hi acostà. Papa, què passa? Papa, què ha passat? Què passa, papa? Una abraçada que els  fonia. I plors. I el petit, al cap de poc, papa, ara ja no estàs trist? El gran dels dos germans, més caut, va voler certificar per ell mateix que els seus presagis eren de veritat la causa de tanta paraula gruixuda escopida pel seu pare. I com es mor, algú que no ha nascut? El pap ple de preguntes, de tristesa i d’amargor. I aquella germaneta que havíem de tenir? El pare, jo us estimo, fills. I el gran que se li penja al coll, per no veure’l com plora i per sentir-se més petit. I deixa anar, quina sort, oi pare, que nosaltres som aquí?

1 comentari:

  1. �� quina sort que nosaltres som aquí, oi, mami? No estiguis trista...
    una abraçada molt forta a aquest pare del cel i la terra i fantàstic escriptor, ho recordo tan similar...
    desafiandoprobabilidades3.blogspot.com

    ResponElimina