dimecres, 18 de juliol de 2018

Amb sucre



Ja en van quatre. Avui la Júlia compta les vegades que se li han negat els ulls. I ja en van quatre.
Ha fet l'exercici massoca de posar-se als cascos la llista de cançons que la van enamorar. Ella, tan. Ella. Tan tot i ara tanta incertesa. Ha dinat trista, sola. Hi ha companyies que poden provocar una indigestió. I ha avançat la seva hora habitual, i així, quan la resta de la gent començaven a desfilar per la cuina de l'oficina, la Júlia ja feia el cafè, avui amb sucre. De cop l'ha trobat tan dolent que s'hi ha hagut de posar sucre. I el cafè era ben bé el mateix. La tassa, la cafetera, tot. Però tota l'amargor li ve de dins. De no saber. Del fons de mals endreços insospitat fins ara i que li ha explotat just a la cara, al damunt, a dins.
La Júlia acarona el coixí per adormir-se, però els veïns de sota casa, amb la calor de l'estiu, de nit miren cinema antic de sèrie B, si és que hi arriba, mal doblat amb veus on l'estridència fa de teló de fons. I cada nit. La Júlia pensa que demà posarà un cartellet a la porta de l'edifici, mirant endins, implorant el silenci que a les nits es fa tan necessari. Però s'hi repensa. Encara hi haurà qui li voldrà retreure haver fet l'amor tantes vegades. Tot l'any amb la finestra oberta. Abans amb tantes dones diferents, i els últims anys, només amb la Paula, que tota sola és un catàleg sencer de matisos del gemec. Ningú sabrà, però, que ara tot és diferent.
I ella hi dóna voltes mentre s'adorm, just quan al televisor de sota casa el doblador d'en Bogart diu pequeña.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada