6 d’octubre del 2016

Neteja

Arribo a casa i el cotxe encara fa olor de colònia forta. Tot el trajecte l'he sentida. Jo també faig olor d'aquesta olor, d'alcohol, que desenganxa els cossos de la feina i de la nit. D'aquesta mala olor que almenys fa net i passa pàgina. La Lucy m'ha fet una bona abraçada, ens hem fet una abraçada com potser fa temps que ens voldríem haver fet. Perquè sí, perquè és un tros de pa. Perquè no cal res especial per abraçar-se. Només tenir-ne ganes. Perquè ella és bona. M'ho diuen els seus ulls. Es fica dins el cotxe i diu adéu.

S'acaba de buidar. Del tot, amb mi. Ha fet neteja. Com si de cop cap més amic li hagués pogut fer mai aquest servei. De fet, com si ningú mai no l'hagués sentit parlar una estona llarga, tard, de nit i sense pressa. M'ha dit que sí, que pel seu fill i pels seus néts, ha valgut molt la pena viure. Però fa un moment negava els ulls i feia fort el cor i resumia que desde los séis años y hasta hoy he estado trabajando, y para qué? Se sent poqueta cosa. I fa un posat entre la ràbia i la decepció. És una lluitadora, però se sent poqueta cosa.

Em diu que se l'estima un poc encara, que està malalt i que ara no té cor d'abandonar-lo. I que li diuen que si no ho ha fet és justament això, que encara se l'estima. Que fan com si no-res, que no és com fa molts anys, i que algun cop, de nit, ell encara li demana de fer-se companyia, li diu que li cal escalfor. Res més. I així malviuen. Si yo le hubiera ya dejado hace unos años, no le echaría en falta hoy, y te lo digo de verdad. Pero ahora no. No pot. I diu que no és la por.

I tot m'ho explica perquè parlàvem del seu fill. I que amb la seva jove, que ya no pone más los pies en mi casa, i torna a dir el meu nom, encara són amigues. Que després de tot han aconseguit ser-ho. Però que al seu noi, ella li ha fet molt mal. I aquí els seus ulls negres d'ametlla es neguen, la seva pell torrada, vermella, amazònica, agafa alè i el seu cabell llis, lligat enrera amb una goma de cabell, no mou ni un fil, a punt de totes les batalles. La Lucy fa neteja, passa la mopa per terra i per dins seu amb el cabell lligat enrera amb una goma de cabell. I somriu sempre, una virtut que sempre li he envejat.

Quan jo li he dit que no, que ja no som parella amb la mare dels meus fills, li ha sabut greu. Fa un ai i em repeteix el nom. Yo lo veía tan lindo, em diu. No s'ho hagués imaginat. I els nens. I pensem diferent. Però sempre val més el respecte que ens tenim i de seguida ens hem entès. La Lucy sempre hi és. I amb la conversa amb ella sempre tinc la sensació que mai no està de més el que ens diem. Que es dóna. Que s'entrega sense reserves, que estima les coses petites i la gent que l'envolta sense interrogar-se. Té ull.
I quan l'he vista, aquesta nit, per no espantar-la, per no estirar-la amb poca traça de la nit l'he cridat i ha estat contenta. M'ha conegut per la veu, em diu, i em diu el nom. Que bé, avui, haver-nos vist.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada