Diumenge alegre, radiant, amb un sol que comença a ratllar la impertinència continguda, tímid, deixant-se notar. I els amics que arriben. No saben pis ni porta i sona el mòbil. Endavant! Més de trenta anys. Les nostres vides aixecaven encara no dos pams de terra quan van trobar-se al parvulari. Avui no fem fotos, no ens cal. Els girs que fan els camins nostres no són prou forts per allunyar-nos mai definitivament. I vénen a dinar però no he preparat res encara. Potser fa més de trenta anys que esperem aquest dinar, i no tinc res a punt. I obrim l'ampolla.
El vi és deliciós, i l'un explica que s'ho ha proposat, amb la parella, d'anar-ne coneixent, de vins. Hòstia, que no pot ser això de viure en un país de vinyes i no saber-ne res. I no brindem, no ens cal. Tallem formatge i ens retrobem al pati de l'escola, i en les anècdotes d'aquests més de trenta anys. M'agradaria saber, per curiositat rosa --groga, afegeixo jo-- què se n'ha fet d'aquells que havien de menjar-se el món quan érem nens. Ja fa trenta anys. I l'altre dia vaig saludar-ne un que encara no he pogut saber qui era. Vaig fer-li bona cara i au adéu. I surt aquell psicòleg que no era vident, que diu que diu la mare d'ell, que va dir un dia que no, que passaria el temps i no seríem més amics. Que els tres ens aveníem molt, però que llavors érem petits, i que érem tan diferents. Que allò s'acabaria.
I l'altre estripa de la ràdio, i dels mitjans transmèdia i dels treballadors enquistats a l'empresa pública, amb carnet del partit. I estripa dels qui manen, i d'ell mateix. Estic buscant la fórmula que em fotin fora, n'estic fins als collons! I no, no m'agraden els hospitals retallats i tampoc el dia a dia de la gent sense objectius, sense ganes de sortir de la rutina de fer veure que treballa per cobrar a final de mes. Tots, tots molt contents de ser al comitè d'empresa. Quina colla de mandrosos! I escup insults a tort i a dret. Un estudi que ha costat un milió d'euros? Ja els el fotrem nosaltres amb un parell de matins, que no cal tanta història per saber qui sobra i qui no sobra en una plantilla. Que ell s'ho sap, això. Que a casa ja han tingut una aturada que s'ha menjat els mocs i mig senderi pensant que no valia. I al cap del temps, per sort, ja val i està encantada treballant i té oportunitats. Com li ha costat, redéu!
I la paella ens surt decent i fem gelat i fem cafè. I més cafè i ara sí, brindem. Per l'estiu! Alcem un brindis improvisat a la terrassa, amb tassetes trencadisses de cafè al sol de març d'aquest hivern malalt que, ara sí, ja fa dies que vol marxar del tot. I ara toca als bancs, quins lladres. I tenen la paciència, que només tenen els amics, i l'amabilitat morbosa de veure com em dessagno d'egoisme. I em deixen que els faci lectura dramatitzada d'aquell conte mig estúpid de desamor. El meu ego és tan menut, que em cal omplir-lo quan es buida, que és sovint.
El cava ens l'hem deixat a la nevera. No hi penso mai! Tampoc no farà falta. El guardarem per la propera. Més cafè i les abraçades notarials que donen fe del fracàs de diagnòstic del psicòleg del bigoti i les ulleres. Trenta anys més tard, són evidents les nostres diferències. I és evident que ens estimem igual.
M’agradaria imaginar-me un dia, aquest senyor amb bigoti i ulleres, comentant el tema amb un company seu, professor de física, i queixant-se, dient-li, si eren tan diferents, com pot ser que després de 30 anys, segueixin veient-se? I el físic contestant, home sempre s’ha dit que els pols oposats s’atreuen! Home, li respon el psicòleg, son diferents, però d’aquí a oposats, potser es fer-ne un gra massa... I el físic pensatiu dient, doncs potser també ens serviria la llei de la gravitació, ja saps, la força d’atracció es proporcional a la massa i inversament proporcional a la distancia. I el psicòleg pensant, home, si que n’hi ha un d’ells amb un sobrepès considerable, però d’aquí a que els tingui atrapats, tampoc ho veig, i la distancia... han estat separats molts quilometres, i aquí segueixen! Llavors el físic li explicaria, mira, nosaltres els Físics, a vegades tenim problemes per a calcular relacions, i una forma de simplificar, es enlloc de veure l’univers complet, veure’l per parts i des d’un punt dins d’ell amb relacions relatives entre elles, i no absolutes, perquè si el veus com a observador forani es complica tot molt.
ResponEliminaAquest senyor, amb el seu bigoti i ulleres, tornaria ruminant cap a casa, i just després de dormir-se es veuria a la Lluna, i li preguntaria, Lluna, tinc tres persones que es relacionen com ho feu tu, el Sol i la Terra, em pots explicar perquè seguiu junts? I la Lluna li respondria: Si estàs aquí es perquè t’han explicat la llei de la gravitació, però jo hi tinc els meus dubtes, perquè, quan peso jo? I el meu pes es senzill de calcular, soc una pedra! Llavors com podem saber quan pesa la Terra, formada per milions de materials diferents, amb densitats y volums diferents? I el Sol? Ell es de gas, Hidrogen y Heli, quan pesa? Es fa difícil saber-ho en exactitud, i segur que existeix la força de la gravetat, però potser també existeix l’admiració que sento vers la Terra, imagina’t, te mils de milions de persones esforçant-se per a destruir-la, i ella segueix aprenent dia rere dia a defensar-se, a seguir creixent, a millorar, ... I que em dius del Sol, cada matí es capaç d’acariciar-me la pell donant-me el bon dia, a vegades no està, però els seus rajos agafen forma de fotografia amb un peu inspirat, o a vegades de text, que fins i tot, alguna vegada que m’he vist reflectit, ha estat capaç de fer-me posar un somriure d’orella a orella mentre em regalimava una llàgrima cara avall. Com pot ser que mes o menys veiem els mateixos paisatges i passem per les mateixes situacions i ell les sàpiga plasmar i explicar de manera meravellosa mentre a mi se m’escapen entre els dits? Potser a part de l’admiració aquesta que t’he explicat, també hi ha que per moltes voltes que donem els tres, fixa’t, sempre sabem que els altres dos estan allí! Potser no ens ho diem, potser no ens veiem, però hi son!
I aquest senyor, es despertaria amb el bigoti despentinat i el cap ple de dubtes, potser encara no coneixem tots els secrets d’aquest mon, potser, encara queda quelcom de màgia que podem intuir, però que no podem calcular, ni molt menys predir!.