dimarts, 22 de març de 2016

Primavera

La primavera, aquest cop, ha arribat sense talons, a peu pla i gairebé descalça. Sense perfum. Ha entrat a escena de puntetes, per entre mil gotes primíssimes de pluja que li feien de cortina, de teló. Ningú no l'esperava, que hi era ja mig amagada dins l'armari d'aquest hivern malalt, com de mentida. Potser no havia marxat mai però feia temps que la volíem altre cop entre nosaltres. Que la volia amb mi. I m'ha arribat amb un somriure net i transparent, de dents que fan l'ullet per sota el llavi. Ha aparegut serena, pausada, segura. Amb tota la pau de què era capaç. I amb el convenciment que n'era l'hora, que s'han acabat ja aquell mig fred estúpid i la tristesa estèril, la por i el poc penediment que encara algú guardava.

Fa ja més de trenta hores que és primavera, però no és arreu que se'n coneguin els efectes. Hi són i es fan notar a qui els vol sentir. Com si es tractés tan sols de voler-ho, sense més. Com si volent-ho fos probable, fos possible i fos real. Com si poguessin fer-se a mida primaveres, com fer-se a mida un bon guió per una tarda, per una nit, per un dia sencer, de molt més de trenta hores. Encara hi ha algun llençol blanc a les muntanyes, i encara el pit se'ns glaça amb l'aire fred de matinada. Com se'ns refreden un dia, de cop, la punta del nas, les puntes dels peus, les puntes de l'ànima que té puntes i no es pot posar mitjons. Però el sol és dens i empeny segur per entendrir els moments de dubte, per escalfar els ronyons que a mitja tarda se'n recorden que el temps dels pocs abrics encara no ha arribat del tot. És primavera i no és moment encara de ficar-nos nus al riu. Se'ns pot tallar de fred la sang, i ara és moment de no donar-li massa feina. Que pugui arrencar el bull a poc a poc per esclatar quan sigui l'hora justa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada