dijous, 10 de març de 2016

Somriu



Mira el cel i somriu.

Tarda d'ombres severes, de llum amable, de siluetes ben tallades sobre les parets, davant les cases. L'escenografia modesta de cada dia i un últim raig de sol entrant, pausat, inofensiu, al carrer de casa per la cantonada de ponent. El dia ja ha estat prou gris com per no trobar-hi --com per no buscar-hi-- un final amb una mica de color, amb una mica de contrast. El fred, mig tímid, s'ha deixat notar, però encara no amb aquella ràbia que se li recorda d'altres hiverns. A migdia, quatre gotes mal comptades de pluja somorta, quatre gotes amb l'únic ofici de fer amagar els passavolants sota el porxo rònec d'una empresa de transport, al bell mig de qui sap on. Quatre gotes i un aire espès, salat, de delta. I ganes de marxar. I de tornar.

I llavors veu els núvols.

Com un retall exacte, com un mural pintat sense plantilla, com un petó que no t'esperes. La pressa queda suspesa en l'aire, a mig camí entre les poques ganes de tenir pressa i el plaer de veure el cel, de contemplar-lo, d'aturar-s'hi, de mirar-lo, d'admirar-lo, d'admirar-se'n, de perdre l'alè, de resseguir i de perseguir el dibuix canviant que a cada moment fuig d'ell mateix. Entre l'oblit més absolut de la pressa de fa un moment i la immòbil obertura que els llavis li esculpeixen en el buit, com no podia haver imaginat que li passaria aquesta tarda, com no podia témer aquest matí gris i cru. I no se'n recorda massa, ja, a hores d'ara, però ahir a aquesta hora, plorava. I avui somriu.

Mira el cel i somriu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada