Proeses

Al tren, tornada matinal a l’insti. La Cris i la Lo es posen al dia després de la ressaca de Nadal i Reis. Després de les ressaques de Nadal, Cap d’any i Reis. La Cristal –que ha trigat massa a fer-se dir Cris– explica a la Lo –que va néixer Eulògia perquè li acabessin dient Eulo i per treure’s de sobre finalment el bon començament del nom– que aquest any, com cada any, s’havia embolicat amb un manso, el mateix manso de cada any. M’hi embolico cada nit cap d’any, li deia, i també cada estiu, amb les vacances. Els mariners tenen una dona a cada port, i jo, un home a cada disco. Primera proesa. Però la Lo sap que la Cris té xicot. Tu tens nòvio, me li fum. Primer revés. I la Cris que sí, però això no ho sap. Ni ho sabrà mai. El contraatac.

I heus aquí com les dues gallines arriben a l’estació. I surten del vagó que els ha brindat una visita cega a les entranyes de la serra, i la Cris hi torna. Que jo, quan torno a casa de matinada, mon pare em pregunta si he begut. I jo li dic que una mica, no m’agrada mentir. I aquí la Lo veu l’escletxa per defensar-se de l’envestida xulesca de la Cris, i li etziba nena, que ton pare no es mama el dit. Si agafes un gat, t’ho notarà. I la Cris juga la carta que la Lo no espera: li dóna la raó. El pare em pregunta quanta gent hi havia a la festa i quant alcohol. Quants litres, i suposo que calcula quants cubates m’he pogut prendre per estalviar-se de preguntar-m’ho. I jo sempre li dic que una o dues ampolles. Em costa de creure que s’ho cregui, però almenys fa veure que s’ho creu. Amb el pare m’hi entenc, hi tinc bon rotllo. Segona proesa.

Ja al passadís dels primers de batxillerat la Cris i la Lo s’acomiaden fins a l’hora de l’entrepà. Què tens, ara? Mates? Quin pal! Nosaltres comencem amb tutoria i com que sempre n’hi ha que xerren molt, pots dormir una miqueta a les files del darrera. Tercera proesa. I nena, que no has dormit bé que tinguis son? Sí que fas mala cara! O és que no t’has maquillat prou? Plantofada en tota regla, la Lo guanya l’últim punt. Però la Cris no es dóna per vençuda i aixeca el cap. La pròrroga. Que a l’insti no vinc a lligar, jo. Tu sí, Lo? Per això no m’arreglo si no em dóna la gana. Quan tinc gana, ja sé com fer-m’ho. Declaració de principis, de proeses i d’intencions, tot en una sola frase. Final ajustat.

Seguim enfilant-nos o ens deixem d'històries? Les princeses de la modernitat...